Aquest dissabte era la meva desena vegada veient Bryan Adams, la segona aquest 2026, després del seu pas pel Festival de Cap Roig. I us puc assegurar que ha estat un dels cops que he vist el Palau Sant Jordi més ple i amb més ganes de passar-s’ho bé. I no serà perquè fes molts anys que no actuava al recinte. El seu darrer concert al Palau va ser el 2024, per tant, no hem hagut d’esperar gaire.
Però l’ambient era el de les grans nits i el canadenc i els seus músics ho han donat tot des de l’inici, quan Adams s’ha obert pas entre el públic per situar-se en un petit escenari situat a la part del darrere de la pista i interpretar ‘Can’t Stop This Thing We Started’ i ‘Straight from the Heart’ en solitari i encara amb els llums oberts.
L’actual gira, que el portarà a actuar pel continent, s’anomena «Roll With the Punches», que curiosament és el seu penúltim disc, ja que fa cosa d’una setmana ha editat «How It’s Goin'». Del disc que dona nom a la gira ha triat el tema homònim i la bonica ‘Will We Ever Be Friends Again’, mentre que del més recent n’ha escollit tres cançons: ‘The Ballad of Terry Fox’, dedicada a Terry Fox, un atleta canadenc que es va convertir en un símbol de superació, valentia i solidaritat després d’intentar travessar el Canadà corrent amb una pròtesi a la cama. El músic canadenc també ha reivindicat el seu país amb ’51st State’, on Adams defensa la identitat i la independència del Canadà davant les pretensions de Donald Trump d’annexionar el país als Estats Units. La tercera que ha presentat és ‘Lake Ontario’.
Les noves cançons no desentonen en un concert que s’ha allargat prop de dues hores i mitja i en què ha tingut temps de repassar els seus temes més emblemàtics, però també peces que potser no tenen milions i milions de reproduccions, però que per a ell són especials i que en directe encara creixen més. És el cas de ‘You Belong to Me’, que, segons ha explicat, és el seu moment preferit del xou. No és per menys, ja que tothom s’ha posat a ballar i alguns afortunats han aparegut a la pantalla gegant mostrant les seves dots de ball.
Entre els clàssics no hi han faltat ‘Run to You’, ‘Somebody’, ‘Kids Wanna Rock’, ’18 til I Die’, ‘Cuts Like a Knife’, ‘Back to You’, ‘Summer of ’69’ o ‘It’s Only Love’, el tema que compartia amb Tina Turner i que, tal com ha explicat, va ser un somni per a ell haver-lo pogut cantar amb ella.
El directe ha estat ple de moments rockers, en què els seus músics s’han pogut lluir i demostrar el seu talent, però també hem de reconèixer el Bryan que ens emociona i ens fa emocionar-nos. El de ‘Please Forgive Me’, ‘Heaven’, ‘(Everything I Do) I Do It for You’ o ‘Have You Ever Really Loved a Woman?’, amb una menció al gran Paco de Lucía.
Passen els anys, però la seva música i el suport del públic no s’esgoten. Com deia abans, aquest és possiblement un dels concerts amb el Palau Sant Jordi més ple que recordo. Encara em venen al cap alguns directes en què només s’utilitzava mig recinte i en què em vaig arribar a preocupar per si no tornaria més. Per sort, sembla que estigui vivint una segona joventut i la gent compra entrades en massa cada cop que ve al nostre país.
Un concert visualment molt bonic, gràcies a les polseres que portàvem tots i que s’anaven il·luminant de diferents colors depenent del moment del xou.
El músic no ha volgut acomiadar-se sense agrair aquell magnífic aspecte que presentava Barcelona i sense recordar-se de Gaza, a qui ha dedicat la cançó ‘All for Love’, que ha estat la cirereta final d’una nit que repetiria demà mateix si tornés a venir.
