Podríem fer-ne un drama, però qualsevol persona que hagi seguit La Fúmiga des dels inicis o s’hagi aturat a escoltar les seves cançons sap que aquest grup tenia un final programat. Tot i això, la societat mai no ens prepara per viure els comiats. I aquest cap de setmana Barcelona no estava preparada per acomiadar-se de la banda d’Alzira, que ha aconseguit exhaurir les entrades dels seus tres concerts al Sant Jordi Club.
Ahir tocava dir adeu a una de les bandes que s’ha convertit en referent. Més de 4.500 persones es van reunir per viure el segon directe de comiat a la capital catalana. Però el que ens esperava no era només una última oportunitat per cantar les seves cançons, sinó un viatge per la història d’un grup que ha deixat empremta en tota una generació.
A les nou en punt, les llums es van apagar i un vídeo va donar el tret de sortida a la nit. A la pantalla hi apareixia un infant, símbol d’un naixement. Perquè el que estàvem a punt de viure no era un concert qualsevol, sinó un recorregut per les diferents etapes de La Fúmiga, des dels seus inicis fins a arribar al punt on són avui.
No hi havia millor manera de començar que amb ‘Mediterrània’. La banda necessitava saber si la seva gent era allà, i no van haver d’esperar gaire per tenir-ne la resposta: només van sonar els primers acords i tot el públic va començar a saltar. Sí, hi érem tots. I el Sant Jordi Club n’era testimoni.
La Fúmiga sap com tractar els finals, però no sembla disposada a convertir-los en una història trista. Per això, va començar per tot l’alt amb ‘Principis’, ‘Addictes a viure’ i ‘Koales’, tres temes que van fer vibrar tota la sala. En aquest primer bloc, dedicat al naixement, tampoc no hi podia faltar ‘Tot està per fer’, juntament amb Ginestà que va pujar a l’escenari per sumar-se a la celebració.
El segon bloc ens endinsava en una altra etapa del recorregut, amb temes com ‘QUE TIA!’ ‘Comèdia dramàtica’ i ‘La ferida’. Cançons que recordaven que la vida no és només passar-hi, sinó també gaudir-la, jugar i ballar. Coses que, a mesura que ens fem grans, de vegades oblidem. Potser hauríem de recuperar una mica aquella manera de viure que tenen els infants, sense pensar tant en el que vindrà després.
Un dels moments més significatius d’aquest tram va arribar amb ‘Esbarzers’, de La Gossa Sorda. La tria no era casual: reivindicar aquesta cançó també era reivindicar el grup que la va fer possible. Perquè, encara que les bandes s’acomiadin dels escenaris, les seves lletres continuen vives. I si algú en tenia cap dubte, només havia de mirar al seu voltant: el públic va esclatar d’eufòria i va seguir el tema de principi a fi. Un recordatori que els comiats no esborren el llegat que deixa la música.
Si fins aleshores el grup ens havia fet cantar i cridar, ara era moment de tocar-nos la fibra. I ho va fer amb ‘Mami’, una peça que feia temps que no interpretaven. Les llums es van apagar i, a la pantalla, van començar a aparèixer fotografies de cadascun dels membres amb les seves mares.
Però el que no ens esperàvem era que els músics estiguessin en videotrucada amb les seves mares mentre interpretaven el tema. Des de l’escenari, els fills els mostraven un Sant Jordi Club ple de gom a gom, amb milers de persones cantant les seves cançons. La sala era plena, però també ho estava tot allò que havien construït durant tretze anys de trajectòria. Nosaltres, com a públic, podíem sentir-nos orgullosos d’haver format part d’aquell camí; i no em costa imaginar que les seves mares també ho estaven, veient fins on havien arribat els seus fills. Amb ‘Mami’ es tancava una etapa del concert i s’obria pas a una altra de les dimensions que defineixen La Fúmiga: la reivindicació.
Perquè aquesta banda valenciana és energia i emoció, però també és compromís. I en aquest comiat no hi podia faltar la seva faceta més reivindicativa. El bloc va arrencar amb ‘Quan caminàvem’, d’Aspencat on va aparèixer un dels seus membres Kiko Tur.
Les imatges que acompanyaven aquest tram eren tan importants com les cançons. A la pantalla s’hi projectaven imatges de polítics i de la DANA, una tragèdia que va colpejar de prop el territori valencià i que els alzirenys no han volgut deixar caure en l’oblit. La reivindicació ha format part del discurs del grup al llarg de la seva carrera, i aquella nit no n’havia de ser una excepció.
Mentre es formaven càntics pels Països Catalans i a favor de la independència, entre el públic, que ressonaven amb força al Sant Jordi Club, una taula es va instal·lar al centre de l’escenari. Al seu voltant, Noelia Llorens, ‘Titana’, i Jonatan Penalba es van unir als d’Alzira per interpretar ‘Albaes’, ‘Malaguenya’ i, per acabar, ‘Muixeranga’, en un homenatge a la música tradicional valenciana.
A poc a poc, el concert s’acostava a l’últim tram. Després de ‘Rècord mundial’, l’Àrtur va decidir agafar el micròfon per dirigir-se al públic. I és que, quan l’Àrtur atura la música per parlar, sabem que toca emocionar-se. Les seves paraules van fer saltar les llàgrimes a bona part dels assistents, mentre agraïa tot el que la gent els havia donat al llarg d’aquests anys. Al cap i a la fi, quan van començar, La Fúmiga no era més que un grup d’amics, i encara ho són. El que no s’imaginaven aleshores era arribar fins on han arribat. Aquest comiat també els feia mal, però, sobretot, sentien orgull i agraïment per tot el que havien construït.
Després d’aquest discurs, va començar a sonar ‘Finals’, acompanyada de l’Escola Coral de Veus Juntes de Quart de Poblet. Tot seguit, va arribar ‘Gràcies per tant’, i la imatge que es dibuixava davant nostre era difícil d’oblidar: persones que s’abraçaven amb qui tenien al costat, que cantaven a ple pulmó i que no podien evitar que se’ls escapés alguna llàgrima. Durant uns instants, el Sant Jordi Club es va convertir en una abraçada col·lectiva. Semblava que tothom volgués retenir una mica més aquell moment abans que arribés el final.
Però el directe encara no s’havia acabat. Encara quedaven temes i, amb ‘Penúltima’, ‘Espremedors’ van tornar a activar la sala, que va recuperar les ganes de saltar i ballar. I si algú pensava que l’energia començaria a decaure, s’equivocava. Amb ‘Ja dormiré’, amb Pep de Figa Flawas pujant a l’escenari, i ‘Havia de passar’, amb l’aparició de The Tyets, la bogeria es va apoderar de la sala.
El públic no parava de formar olles per saltar tots junts, cridar i desfermar-se com si encara quedés tota una nit. I el més bonic era veure com es formaven espontàniament amb cada tornada. No calia que ningú les organitzés, perquè l’energia s’encomanava d’una banda a l’altra de la sala. A aquestes altures, molts ja ens quedàvem sense aire de tant botar i cantar, però ningú semblava disposat a afluixar. Potser perquè tots érem conscients que aquelles cançons, aquella gent i aquella manera de viure la música no es tornarien a repetir exactament igual.
Després de gairebé dues hores i mitja de concert, encara hi havia ganes de continuar gaudint d’aquella nit. Però tot s’acaba, oi? I La Fúmiga havia reservat ‘Llavors’ per al tancament de la nit, amb tot el públic abraçat i cantant.
Àrtur, Jose, Xavi, Toni, Arnau, Ramir, Asier, Hèctor, Sergio, Josep, Ivan i Jose Beteta, després d’aquest comiat només us podem dir gràcies per aquests tretze anys, per cada cançó, per cada salt i per totes les emocions que ens heu fet viure. Us acomiadeu dels escenaris, però tot el que ens heu donat es queda amb nosaltres. I si alguna cosa ens heu ensenyat és que els finals també poden ser bonics.
