Aquest dimecres ha tingut lloc a l’Estadi Olímpic el primer dels quatre concerts que Oques Grasses ofereix per tancar una gloriosa aventura que ha durat 14 anys. Era el primer, tot i que teòricament avui havia de ser el segon i, per tant, els afortunats que van comprar les entrades per dimecres han pogut veure i viure en primera persona el nou i darrer directe del grup osonenc.
Aquesta crònica no contindrà spoilers. No explicaré les cançons que han sonat ni com ha estat la posada en escena, per respecte a totes les persones que van als altres concerts. Com que tinc la sort que vaig a la resta de dates, he decidit que faré una crònica ja final el dissabte i avui només em centraré en altres qüestions que he viscut durant el concert.
Ha començat amb uns 20 minuts de retard (això espero que no hagi estat un spoiler i que cada concert passi el mateix) i la veritat és que tenia tantes ganes que comencés que m’he posat un xic nerviós. Era allò que penses: ara, ara potser sí que comencen, serà ara el moment? Tenia curiositat per comprovar què havien preparat com a comiat.
Ha estat un inici sorprenent (dissabte us ho explicaré amb més detalls) i ja ràpidament he vist que el que ens havien preparat valdria la pena.
Fer un concert en un estadi tan gran no és fàcil i requereix d’un bon equip al darrere. Jo, que he vist molts grups, he de mencionar la gran qualitat sonora del concert, tot i que he de dir que jo estava a «front stage» i no puc valorar com era la situació en altres zones de l’Estadi. Però de ben segur que algú es queixarà que sentia més la gent cantar que no pas el grup. Jo, en aquest sentit, cap queixa, tot i que sí que és cert que en alguns moments tenia unes groupies que em cantaven arran d’orella i era un xic molest, i he decidit moure’m una mica.
El concert m’ha passat volant i en ell he tingut temps per gravar alguns records musicals, també per ballar molt, per cantar i donar-ho tot i per treure tota l’adrenalina que tenia per aquella nit.
Ha estat un directe que ha tingut tots els ingredients que han fet d’Oques Grasses un dels grups amb un públic més heterogeni dels darrers anys. Moments per emocionar-se, per riure, per plorar i per aplaudir i agrair.
Perquè ells ho han fet molt de donar-nos les gràcies, però nosaltres també ho hem de fer. No és gens fàcil poder gaudir d’un grup que t’ofereix tants registres musicals, unes lletres tan originals i uns concerts on sempre passa alguna cosa. A Catalunya tenim molts bons grups, però ells han deixat una empremta que serà molt difícil d’igualar o superar.
Jo segueixo sense entendre per què pleguen. No crec que cap seguidor ho pugui entendre ni aprovar. I menys després de veure aquest directe i la transformació que han fet amb algunes de les cançons.
No ho entenc i, per molt que ens diguin que tot té un principi i un final, no puc aprovar que el final d’Oques Grasses hagi estat amb tan sols 14 anys de vida. Un grup que dona tantes alegries no hauria d’abandonar-nos ara que venen temps més aviat foscos. Més que mai necessitem bandes com ells i cançons com les que apareixen a cadascun dels seus discos.
Demà, si el temps ho permet, tocarà tornar a l’Estadi i durant dues hores gaudir al màxim, sabent que en pocs dies sentirem un buit molt gran, sabent que no tindrem més música ni directes seus.
