Sam Smith ens porta el seu cinquè àlbum produït junt amb el seu amic i cantautor britànic Simon Aldred sota el nom de «Hazel Eyes». Un disc descrit com una oda a Nova York, la ciutat que considera casa seva, però només cal escoltar-lo per descobrir que aquest treball realment funciona com una gran carta d’amor.
Qui coneix el britànic sap que les cançons de desamor són un dels seus grans forts. Peces com ‘Stay With Me’ o ‘I’m Not the Only One’, així com els àlbums «In the Lonely Hour» o «The Thrill of It All», ho han demostrat. En aquest nou treball, però, Smith deixa de parlar només del final de l’amor i passa a explorar-lo en tota la seva complexitat.
Per parlar d’aquest sentiment, és necessari primer trobar-lo, i per això el treball s’inicia amb ‘Everlasting Love’, on, a través d’una delicadesa vocal, l’artista ens parla d’una persona que busca una relació per a tota la vida. És una peça construïda en dos moments molt diferents del cantant: la primera part la va escriure quan era solter i la segona, tres anys més tard, quan ja estava amb la seva parella actual, Christian Cowan. Aquesta doble perspectiva converteix el tema en una introducció clau del disc, perquè presenta des del principi aquesta idea de l’amor com un procés que evoluciona amb el temps.
L’àlbum continua amb ‘Hazel Eyes’, la cançó que defineix el disc per excel·lència. És el moment en què Sam es deixa anar per complet per descriure el seu estimat. És una confessió de tot el que sent per aquesta persona, fins al punt de referir-se a ell com el seu refugi, aquell espai segur on sap que es pot deixar anar. Una melodia càlida acompanya la veu de la celebritat mentre va revelant els seus sentiments. És precisament aquesta senzillesa la que fa que resulti tan efectiva. Després d’escoltar-la, queda clar que Sam ha caigut profundament en els ulls d’avellana de Cowan, però qualsevol que escolti amb atenció la lletra del tema acabarà amb les llàgrimes als ulls.
L’amor també és desig, i és per aquest motiu que el nou treball també adopta una sonoritat més crua amb ‘Moondance’. A través del so dels grills i de les guitarres elèctriques, l’artista ens transporta a la vora del mar, una nit qualsevol, al costat de la persona que més anheles. Aquest canvi sonor és només una primera mostra d’un disc que tampoc vol ser lineal musicalment. D’una altra manera, ‘My Guy’ també representa aquest desig. Aquí, l’anglès parla del seu estimat amb seguretat i picardia, sense deixar de banda una certa possessivitat. Però hi ha un altre element important: Smith parla sense por de l’estima que sent per un home, amb la seguretat de saber que pot expressar-lo amb total llibertat.
Però, com tothom sap, en les relacions no tot són flors ni violes. Un cop tens la persona, també hi ha la possibilitat de perdre-la i la por es pot apoderar de tu. ‘When He’s Gone’ i ‘Thief’ mostren aquesta altra cara i deixen clar que Smith no ha abandonat el territori emocional que sempre l’ha caracteritzat; simplement ara hi entra des d’un altre lloc. El desamor ja no és el punt de partida, sinó una de les moltes cares que pot tenir l’amor. A ‘When He’s Gone’, la por de perdre l’altre apareix quan la relació trontolla, mentre que els cors que recorren la cançó semblen donar veu a aquells pensaments que es repeteixen al teu cap quan saps que pots perdre algú. A ‘Thief’, en canvi, Smith parla del moment en què la persona que estimes t’ha ferit i et sents traït. Són dues cançons fosques i tristes, amb unes lletres carregades d’un dramatisme molt propi del cantant, en què qualsevol persona que hagi estat enamorada pot sentir-se identificada. I, tot i ser un territori que Smith ja coneix bé, aquestes cançons no resulten repetitives perquè ara ho enfoca des de dins d’una relació, mostrant com la por, el dolor i la inseguretat també poden aparèixer quan encara tens l’altra persona al teu costat.
I és precisament després d’aquest moment de foscor quan arriba la calma amb ‘Love Is a Stillness’. Un piano apareix un cop superades dues peces emocionalment dures i aporta una sensació d’esperança. Només amb la seva veu i aquest instrument, Smith aconsegueix transportar-nos a un estat de serenitat. I és que, després de moments difícils en una relació, de vegades només cal un moment de pausa. No és casualitat que, un cop va escriure ‘Thief’, Sam composés ràpidament aquesta peça, perquè després de la foscor, arriba la llum. I quan comença a xiular, aquesta sensació encara s’intensifica. Durant poc més de dos minuts, el britànic obre el cor sense grans artificis i aconsegueix que, per un moment, oblidem tot el que acabem de deixar enrere.
I per tancar el disc, Smith ho fa parlant de l’amor com a refugi. ‘Oh Mother’ és una de les peces més poderoses de tot el treball. Per a aquesta cançó aposta pel gospel amb l’ajuda de The TwoCity Chorus, mentre que els aplaudiments i les veus li donen una intensitat que converteix el tema en una celebració de l’amor matern. Smith no només se la dedica a la seva mare, sinó també a totes aquelles mares que continuen sent l’espai segur dels seus fills, especialment quan les coses van malament.
Aquest sentiment de refugi també apareix a ‘Constant Companion’, una cançó que, sota les inicials de Christian Cowan, narra la història d’un amor incondicional i d’una relació en què Smith sent que són ells dos contra el món. Ho plasma convertint la peça en una mena d’història de l’oest, una idea que també trasllada al videoclip: els deserts i les batalles representen els perills que poden trobar pel camí, mentre que cavalcar cap a l’alba es converteix en una recerca de llibertat i, alhora, d’un lloc segur. La metàfora funciona perquè converteix una història d’amor molt personal en una aventura compartida, fent que aquesta idea de «nosaltres contra el món» sigui encara més present.
Després de parlar de l’estima que trobem en els altres, acaba mirant cap al seu passat amb ‘Hold On’, i es dirigeix cap al Sam de petit, però també a qualsevol infant que encara espera que arribi el seu amor. A través d’un missatge de resistència i esperança, Smith recorda que cal mantenir la fe per allò que tant desitges, perquè algun dia pot arribar. La cançó adquireix encara més força quan la relacionem amb el nen que va ser, que va créixer sense referents d’amor queer i que, des de la distància, rep ara un missatge que li diu que no deixi de creure en allò que espera. És un final especialment coherent perquè, després d’haver explorat l’amor a través dels altres, el britànic acaba dirigint aquesta carta cap a ell mateix.
En definitiva, el cinquè treball del cantant londinenc evidencia com la música pot convertir-se en una eina per explorar els sentiments des de perspectives molt diferents. Ja sabíem que el cantant queer era un artista sensible i que les seves balades de soul i pop melancòlic sempre han estat un dels seus grans forts, però en aquest nou projecte descobrim una faceta més vulnerable i íntima que reforça encara més la seva autenticitat. A més, per aquest treball Smith també aposta pel country i el gospel i, d’aquesta manera, ensenya que cada sonoritat pot donar forma a una emoció diferent. D’aquesta manera, els canvis musicals no fan que el disc perdi coherència, sinó que ajuden a construir aquest recorregut per les diferents cares de l’amor.
Al principi, «Hazel Eyes» sembla una oda a la ciutat de Nova York, però al final descobrim que és una carta d’amor a la seva parella, a la seva mare i, fins i tot, a ell mateix. I és precisament aquí on el disc troba la seva força: Sam Smith aconsegueix explorar un territori nou sense perdre allò que el fa reconeixible. El seu principal encert és ampliar el seu univers sense renunciar a la sensibilitat que sempre l’ha caracteritzat, deixant clar que no necessita quedar-se en les seves habituals balades de desamor per parlar de sentiments. El resultat és un treball més lliure, íntim i vulnerable, que demostra que encara té noves maneres d’explicar-nos qui és i què significa estimar per a ell.
