Després de sis anys de silenci discogràfic, el grup d’indie-rock The Strokes tornen a l’escena amb la publicació d’un disc que ha generat debat. «Reality awaits», probablement l’àlbum més experimental de la seva trajectòria ha marcat el seu retorn per un allau de comentaris alimentats pel canvi de sonoritat que presenta aquest nou projecte i que no ha pogut satisfer a tothom. Les nou cançons que formen el disc exploren un terreny molt més sintètic, marcades per la presència de l’autotune i les textures electròniques que ha dividit la base de seguidors del grup. Una cosa està clara, “Reality awaits” no és un àlbum còmode, ni tampoc busca ser-ho.
L’obertura del disc, amb ‘Psycho Shit’ és tota una declaració d’intencions i es presenta com un àlbum provocador, arriscat, justament el que és. Aquesta primera cançó desplega una atmosfera nocturna, gairebé inquietant, que ràpidament queda dominada per un autotune molt marcat, que confereix a la veu de Julian Casablancas un aire pràcticament robòtic. Les guitarres queden relegades a un segon pla, subordinades a la veu del vocalista. L’inici és valent i arriscat. En canvi, a la segona cançó de l’àlbum ‘Dine N’ Dash’ hi ha un canvi en la sonoritat i trobem un registre que ens recorda al que històricament s’ha associat a la banda. És com si es volgués tranquilitzar a l’oient amb unes guitarres i una bateria que recuepren el protagonisme i dialoguen amb naturalitat. L’experimentació es relenteix en aquesta cançó i apren a conviure amb la identitat del grup, sense fer-se ombra. L’equilibri es manté a ‘Lonely in the Future’, una peça que combina capes sintètiques amb melodies pròpies de la banda. Musicalment és una de les cançons més sòlides del disc, mentre que la lletra reflexiona sobre l’aïllament i la desconnexió emocional en la societat contemporània.
‘Fallin Out of Love’, la balada de l’àlbum queda inconnexa, probablement per les expectatives i repertori al que ens tenen acostumats el grup. La banda evita les fòmules conegudes, justament aquelles que els han portat a consolidar-se com a grup de referència, i l’autotune aconsegueix transformar completament el registre emocional de la peça. Malgrat la desconnexió, l’aposta encaixa amb la decisió estilística del conjunt de l’àlbum.
“Reality Awaits” sembla funcionar com un joc de contrastos. Per contrarrestar aquelles cançons més experimentals o electròniques fan que les precedeixin sons que sí que identifiquem amb la banda. De la mateixa manera, després de la balada del projecte ens trobem amb ‘Going to Babble on’, una cançó més nerviosa i accelerada, que en certa manera transmet aquest nou estil que ha construit la banda per aquest projecte. Melodies mitjanament reconeixibles embolcallades per arranjaments poc convencionals i propis d’altres registres, tot plegat guiat per una veu modificada en excès que no acabem de reconeixer.
S’agraeix l’arribada de ‘Going shopping’, possiblement la cançó més accessible del disc. Un lleugeresa pop que remet als anys vuitanta mentre que la lletra satiritza el consumisme. Tot i que després de diverses escoltes l’autotune encara sorprengui, en aquesta cançó se sap integrar millor i ajuda fins i tot a elevar la cançó.
‘Liar Remorse’ manté la línia experimental del disc, però no és fins a ‘The Fruit of Conquest’ quan el disc arriba a un dels seus punts culminants. La tensió musical que es construeix recorda a projectes anteriors del grup i l’ambició conceptual del disc aterra en aquesta peça reflectint els que semblen ser els punts principals sobre els quals se sustenta l’àlbum. Potser no és el que ens esperaríem de The Strokes, però totes les peces encaixen de manera conjunta, no sentim com la producció, la veu i la instrumental funcionen per separat.
‘Tyrants of Mellow Moon’ és la darrera cançó de l’àlbum. Manté l’autotune en primer pla i es manté fidel a les línies generals del disc. Un cert estil caòtic que deixa una sensació d’inacabament. Més que oferir un final contundent, sembla que el grup prefereixi deixar l’oient en suspens.
Són molts els artistes que aposten per reinventar-se. En aquest cas, però, tenir un so tan definit els ha jugat en contra a The Strokes. En l’àlbum juguen amb l’alternància entre aquest nou so i algunes cançons que remeten als seus registres més coneguts, però al tractar-se d’un canvi tan radical, la combinació sona més aviat caòtica. Deixant gustos personals apart el que ha fet el grup amb aquest projecte ha estat una decisió molt valenta. Arriscar tant, i especialment després de sis anys sense treure música és llençar-se al buit. Ara només dependrà dels seus fans si els agafen o els deixen caure.
