Divendres 22 de maig, comença a fer calor d’estiu i això vol dir que comença la temporada de concerts i festivals. Avui toca anar a un de molt especial, avui toca veure en directe el retorn de La Gossa Sorda.
Em creo un outfit basant-me en la roba que portava 10 anys abans quan anava a l’acampada jove, però sense la ronyonera quisoflauta que tant m’agradava perquè els anys han passat per tothom. Pujo a la furgo i vaig rumb a Cunit.
A l’arribar al lloc semblava que en comptes de la meva furgo hagués conduït un «Delorian» i hagués tornat a 10 anys enrere. L’ambient del pàrquing amb gent fent uns beures en cadires de càmping, l’ambient al voltant del concert amb gent que encara feia beures i esperant que els amics arribessin i, sobretot, l’ambient dins del recinte del concert, em van transportar al 2016 on tot anava bé; la música en català tenia ànima i discurs polític, i la gent que hi anava era propera, simpàtica i cridava les cançons, i feia pogos sense ni un puto mòbil.
Guillem Estadella amenitzava la vetllada amb el seu humor àcid i local i va donar pas a les magnífiques Testarudes, les quals van fer bullir l’olla per a la gran aparició de la Gossa Sorda, i ho van fer amb temes propis com: ‘Vull uns mocassins o ‘Estafa climàtica‘ i a més, ens van regalar el seu nou single ‘Deliri‘ que forma part del seu nou àlbum ‘Ai Mare’ que, per cert, el presentaran el 30 de maig a Paral·lel 62 així que no sé que foteu que no esteu comprant les entrades… En fi, van fer un magnífic concert i van donar pas parlaments de diferents col·lectius socials per tenyir de reivindicació la vetllada, tal com s’esperava d’un concert amb gran compromís social com és la Gossa Sorda.
I ara sí, amb uns efectes de llum brutals apareix el grup al complet i comencen a sonar les guitarres, les lletres i, sobretot, les gralles. Automàticament, una eufòria col·lectiva s’apodera del públic, que venia amb moltes ganes, i allò comença a ser un polvorí de pogos, cervesa, reivindicació, ronyoneres, himnes i pols d’aquella que saps que si t’hi estàs molt de temps allí et sortiran mocs negres.
El grup va entonar ‘Farem Saó’, ‘Casalla Paradise’, ‘Quina Calitja’. Jo no m’ho podia creure tot i pensar que m’ho prendria en calma perquè ja no era aquell vailet de 18 anys que cantava les seves lletres, em vaig trobar cridant aquells himnes a l’orella d’un paio que estava molt a prop meu amb la il·lusió d’un crio.
Van seguir amb ‘Ens falta l’aire’, ‘3 de Pego’, que crec que aquesta cançó s’hauria de dir » 3 de pogo» perquè mare meva les olles que s’estaven muntant allí i una magnífica interpretació per part de les coristes de ‘Dona d’aigua’ que, personalment em va agradar moltíssim la manera tan propera i amb tanta cura que van interpretar la cançó. A més també va haver-hi col·laboracions evidentment, com les de: Julio Maloa de la Raíz o Xavi Sarrià d’Obrint Pas.
Us heu d’imaginar el concert amb un rerefons reivindicatiu tota l’estona, entre cançó i cançó es van recordar de quasi tots els problemes socials del país i sobretot, del Mazón que, evidentment, no va haver-hi paraules boniques per ell. Entre reivindicació i reivindicació van anar sonant els himnes com: ‘Falsos i absurds’ o ‘ Sr Pirotècnic’ a més de cançons dels inicis de la banda pels fans més vells. A la recta final i quan tothom ja estava exhaust de tant de ball, olles, bengales i birra van aparèixer, entre altres temacles, ‘Esbarzers’ i ‘Camals Mullats’ per posar punt final al concert.
I ja em veieu a mi, esgotat però feliç; perquè dins meu notava que aquell jove de 18 anys ,que els va veure per últim cop el 2016, estava orgullós perquè vaig poder aguantar fins al final. Ja no amb la mateixa energia ni amb la mateixa eufòria, però sí amb el mateix sentiment de pertinença d’una època que, per molts dels que érem allà, va ser magnífica. I el fet que ‘La Gossa Sorda’ aconseguís connectar-nos amb el passat d’aquella manera només va fer més gran la seva llegenda.
