He vist en directe a Joan Dausà un fotimer de vegades i, cadascuna d’elles, penso el mateix: és un dels millors artistes que tenim al país i la seva capacitat per connectar amb la gent és brutal.
Aquesta nit no era fàcil. Era l’inici d’una nova etapa: la presentació d’un nou disc, “Immortals”, amb cançons noves que molta gent encara no s’ha pogut fer seves, però, tot i així, el concert no se n’ha ressentit en cap moment.
Ha escollit a la perfecció tots els tempos, els moments en què calia xerrar i els moments en què, amb la música i les cançons, n’hi havia prou. Fins i tot he pensat que estava força callat, i ell mateix n’ha fet menció, avisant-nos que s’estava reservant per més endavant.
El concert ha servit per tornar a gaudir de música en directe al Pavelló de Fontajau, a Girona, que estava ple fins a la bandera per descobrir com sonaven en directe les seves noves cançons.
Una posada en escena en què les llums i les ombres han estat protagonistes, juntament amb una pantalla enorme que creava més proximitat amb tot el que s’hi projectava.
El sorprenent senzill ‘Welcome to my party’, que en un primer moment va deixar descol·locada bona part de la seva audiència, ha estat l’obertura perfecta per a una nit que no sabia quin camí seguiria, però que em generava força tranquil·litat amb algú com Joan Dausà sobre l’escenari.
Un Joan Dausà que s’ha tornat a acompanyar dels seus músics habituals i que han demostrat que no fan falta col·laboracions estel·lars per oferir una nit majúscula.
‘De cor i de genolls’ i la picada d’ullet a Bob Dylan a ‘Els temps tornen a canviar’ han estat les següents protagonistes de la nit, seguides de ‘No val la pena cridar’, que ha rebaixat una mica l’inici intens. De fet, ja és una mica el que passa amb les cançons del Dausà: passen de la festa a temes més íntims que l’artista et descriu com només ell sap.
Hem recordat ‘Omple de vida els pulmons’, del seu “Ho tenim tot”, per continuar amb una de les cançons més precioses i emotives per a molta gent, ‘Caure no feia mal’, un moment reflexiu que ha donat pas a ‘Una altra manera de viure’, on Anaïs Vila ha acompanyat amb la veu a Dausà i s’ha emportat un dels primers aplaudiments de la nit. Quin luxe poder comptar amb una artista del seu talent i fer més grans cançons que ja són enormes.
Tocava festa, ballar una mica i posar-se dempeus. El primer moment ha estat amb ‘Tot anirà bé’, seguida per ‘Octubre del 24’ i ‘Per una cançó’, moment en què el músic ha baixat de l’escenari i s’ha anat desplaçant pel mig del públic fins a un segon escenari on l’esperava un piano.
En aquest segon escenari hem pogut gaudir del Joan més proper, amb moments simpàtics com les versions de ‘Bailar pegados’, ‘Mujer contra Mujer’ i, fins i tot, un intent de ‘Mi musica es tu voz’. Després ens hem emocionat amb ‘Truca’m’, ‘Diria que eres tu’ i una de les més recents, ‘Ho podríem intentar’, que ha aconseguit emmudir tot Fontajau i on només la seva emotiva veu era la protagonista. No gosava ni empassar la saliva veient aquell moment.
Amb ‘Cançó feliç’ tocava abandonar el piano i tornar-se a dirigir cap a l’escenari principal, no sense abans passejar-se entremig del públic i celebrar la vida al costat de la gent que havia vingut a veure’l, un cop més.
El retorn a l’escenari ens ha portat, per uns instants, la festa amb ‘Ho tenim tot’, però duraria poc perquè tocava emocionar-se, posar-se assegut a terra de l’escenari i interpretar, amb tota la solemnitat i elegància que pertocava, ‘Immortals’, el tema que al disc canta amb Antonio Orozco però que en aquesta nit ha defensat tot sol.
View this post on Instagram
Ja feia una bona colla d’estona que havia començat el concert, però no hi havia en l’ambient aquella sensació que es feia pesat ni llarg; jo, de fet, pensava que encara en volia més. Per sort, va aparèixer la ‘Judit’ per fer-nos seguir somiant; posteriorment, ‘Queda’t així’, i després arribaria un dels moments més icònics del concert: el moment de la dedicatòria a la Julieta, una de les filles de l’artista, a la qual sempre li cantava una cançó, que ha acabat transformant-se en ‘Papi posa-la al disc’, la frase que la nena li va dir i que el pare, evidentment, li ha fet cas. De moment, encara no està disponible en format digital, ja que té un so molt estiuenc i, com el mateix Dausà ens ha explicat, la llançarà a finals de maig, coincidint amb l’aniversari de la seva filla.
La cançó té un bon rotllo impressionant i, de ben segur, que l’escoltarem molt durant els mesos estiuencs.
No hi havia cap mena de ganes de marxar i el bo d’en Joan Dausà ha volgut fer una haka com al vídeo de ‘Welcome to my party’, però amb tot el públic de Fontajau, que ens hem apuntat a la festa i hem fet els passos que ens indicava el nostre showman de capçalera. Ganes de veure el vídeo.
La recta final ha servit per celebrar la vida amb ‘La gran eufòria’, per agrair a tothom aquella nit i tot el suport al llarg dels anys i, evidentment, per cantar el seu gran hit ‘Jo mai mai’, que ha servit per pràcticament tancar un dels millors concerts que recordo de l’artista.
Faltava la cirereta del pastís, el moment emotiu, el moment de pell de gallina, que han protagonitzat el propi artista, de nou amb Anaïs Vila, amb ‘Seria bonic’, la cançó que tanca “Immortals” i que ha servit com a colofó final per a un inici de gira molt prometedor de Joan Dausà.
Si sou dels que encara no heu anat a algun dels seus concerts, no dubteu d’anar-hi. És d’aquells artistes que, en directe, t’acaben agradant mil vegades més que quan els escoltes gravats. Al meu entendre, és un dels millors artistes del país sobre l’escenari i els seus concerts mai deceben. I això no sempre és fàcil.
