Una de les pel·lícules potser més retractora de l’encapsulament que fa el sistema de l’individu és “Vivarium” (Lorcan Finnegan, 2019). Un metratge cru que, amb una parella com a protagonista, resumeix sense miraments una vida marcada per la rutina, les responsabilitats que a priori pot semblar una elecció personal, però que la pel·lícula s’encarrega de matisar que no hi tenim altra opció. L’estètica de la urbanització d’habitatges exactament iguals entre si on viuen la parella, recorda amb facilitat les oficines que VITTARA han situat a l’extrem esquerre de la portada d’aquest segon llarga durada.
La raó és que és innegable que el guitarrista i cantant Oriol Darnés (Uri), el baixista Toni Oliva (Tuli) i el teclista Pol Guardiola (Pol) han encaminat l’àlbum cap a un concepte entre amarg i esperançador; el poder ens controla, però podem trobar formes de fugir d’aquesta realitat. De fet, així ho retrata, de nou, la portada, a càrrec d’Èric Zwatrzko.
L’àlbum juga constantment entre aquesta dualitat i, de fet, ells mateixos divideixen dues seccions al llarg de les onze cançons: el món adult, corporatiu i estructurat (VTT) i el món natural, creatiu i imaginari (ARA). Dues realitats paral·leles i, alhora, coexistents que utilitzen per criticar el deteriorament de les relacions amoroses a la més enganxosa ‘Iguals’, la sinceritat amb què et pot colpejar la gent que estimes a l’inicial ’Quina sort!’ o la necessitat d’evitar preguntar-se més del compte a la postpunk ‘Mapa’.
Pel que fa al registre sonor, VITTARA són una mescla equilibrada de noise pop i shoegaze, sempre jugant entre melodies intimistes i ràbia efervescent. Sovint hi llueixen uns fuzz de guitarra, típics dels estils, que sostenen la visceralitat amb què defensen les temàtiques esmentades. ‘Ciència exacta’, per exemple, transita des de la calma fins a l’extravagància sonora, al més pur estil dels britànics Slowdive. Però si parlem de referències, la que envolta amb més claredat l’àlbum és el memorable “OK Computer” de Radiohead, especialment si valorem la seva narrativa.
Un dels punts que sumen potencial a “VTT ARA” són les plurals col·laboracions, aconseguint dotar a les cançons d’independència i unió a parts iguals. Des de la subtilitat indie de Socunbohemio a ‘El meu lloc preferit’, passant per la crítica recitada de Lins EFX a ‘Arqueologia shoegaze’ fins al cant poètic de poggioli a ‘fi del món’.
En conjunt, aquest segon llarga durada de VITTARA consolida la seva multifacètica proposta, demostrant haver perfeccionat la seva sonoritat i les vies de transmissió del seu contundent missatge. De la mateixa manera, “VTT ARA” encoratja a l’oient a desdibuixar les línies del present sufocant i endinsar-se en un idealisme necessari per continuar endavant.
