Pocs mesos després de l’estrena del seu segon disc d’estudi, “From the Pyre”, The Last Dinner Party arribaven a la ciutat comtal per presentar-lo a la sala gran de la Razzmatazz. Contràriament als rumors que asseguraven que la formació no podia presumir d’un bon directe durant la gira del seu debut, la nit de dimecres va servir per treure’s aquesta espina i deixar clar que el bagatge escènic les ha fet créixer exponencialment.
Després d’uns teloners, Sunday (1994), que seguien un so semblant al de les britàniques i una estètica, també clàssica, les components de la formació van anar apareixent sobre un escenari decorat amb un petit taulell de sanefes barroques.
L’última a fer acte de presència va ser la cantant, Abigail Morris, qui sense cap mena de dubte va demostrar ser la columna sobre què se sosté la banda sencera: molt de carisma, una veu prodigiosa i una seguretat a l’escenari que, especialment en la primera part del directe, es va veure contrastada per la prudència de Lizzie Mayland (veu i guitarra), Emily Roberts (guitarra, mandolina i flauta), Georgia Davies (baix) i Aurora Nishevci (teclats i veu).
En relació amb el so de The Last Dinner Party, aquest és excepcional i en una època on sol ser difícil trobar la fòrmula musical exacte per encaixar en l’oïda mitjana, resulta del més captivador trobar una banda que no només ho aconsegueix, sinó que aporta una visió distintiva del génere pop. Pel que fa al seu primer disc “Prelude to Ecstasy” (Universal Music, 2024) van repassar peces com la coral ‘Caesar on a TV Screen’, la preponderant ‘The Feminine Urge’ o la guitarrera ‘My Lady of Mercy’. És innegable que la música de la banda ve molt marcada per l’efecte fuzz de l’instrument de sis cordes, així com amb l’excentricitat d’incloure un keytar, una mandolina a ‘Portrait of a Dead Girl’ o, fins i tot, una flauta travessera.
Com he mencionat, la vocalista va ser qui va portar la batuta del ritme del concert, explicant detalls sobre la confecció del disc així com bromejant amb un públic que no podia deixar de mirar-la. I entre la sensibilitat i la sàtira, típicament britànica, la jove es movia per l’escenari com si fos casa seva, alhora la resta de membres l’acompanyaven en la particular forma de ballar que han anat patentant al llarg d’aquests últims anys.
En relació amb el segon disc, The Last Dinner Party van configurar la balança perfecta entre les cançons lentes i les que t’endinsaven a moure’t, així van interpretar la punyent ‘Second Best’, l’enamoradissa ‘Count the Ways’ o la trista ‘The Scythe’.
Com a mostra d’agraïment a un públic completament enlluernat pel quintet, The Last Dinner Party van voler oferir la interpretació d’un tema encara no publicat anomenat ‘Knocking at the Sky’. Una cançó que indaga en lletres poètiques i melodies movedisses, prou en línia amb aquest segon disc, raó per la qual, potser, acabarà sent un bonus track de futures edicions de l’àlbum.
Quan ja portaven una hora i quaranta minuts i semblava que marxaven, la banda, i en especial Morris, encara guardava energia per tocar dos temes que era molt necessari que recordessin perquè configuren joies de la seva discografia. La primerenca ‘Nothing Matters’ i la més reconeguda del segon treball ‘This is The Killer Speaking’. Ambdues brillants i que van tancar un concert rodó, el qual va coronar la formació com una de les propostes més interessants del seu gènere, si és que hi ha cap altra banda competint per la posició.
