Barcelona s’ha convertit, des de fa temps, en un dels epicentres culturals més potents del segle XXI. La Ciutat Comtal, en constant evolució al llarg dels segles, ha sabut reinventar-se i consolidar-se com una metròpoli aclamada per la seva expressió artística i cultural en gran quantitat d’àmbits. De la mateixa manera, la capital ha esdevingut bressol i testimoni del sorgiment dels nous sons i gèneres musicals que han florit al llarg de l’última dècada amb una escena urbana que innova i sona arreu dels barris de la mà de les noves generacions. Una clara mostra d’aquesta efervescència és el nou disc de la Slad Mobb, un col·lectiu nascut a Sants, que deixa empremta a les flors de ciment de la capital amb “La Clau de la Ciutat”.
L’àlbum arriba dos anys després de l’ “Slad: Slime Diaries”, el seu primer i aleshores únic treball de llarga durada. Aprofitant la rebuda de quatre grans singles al llarg de 2023 i 2024 el col·lectiu, format per 33myselff, Zadi Plug, Xarlyto, Litro, i els productors 60k Cvndy i 60k Solitaire, havia de treure alguna cosa més sòlida per continuar fent-se un camí i construir-se un nom. Així ho han fet amb “La Clau de la Ciutat”, un àlbum curt, de 7 cançons que, a hores d’ara, ja es pot dir que ha assentat unes bases i escrit una identitat per als artistes barcelonins.
De la mateixa manera que al seu últim treball llarg (tot i que amb un gran salt de qualitat), la sonoritat de “La Clau de la Ciutat” reflecteix una gran devoció pel trap i hip-hop americà que anys enrere deixava petjada a generacions senceres des dels blocs d’Atlanta. A l’àlbum podem trobar-nos amb 808’s pesats, hi-hats marcats, melodies minimalistes i synths atmosfèrics, tot deixant molt espai a les veus melòdiques i tornades ben trobades. Apropant-se així, des d’un estil i identitat pròpia, als sons marcats per grans com Young Thug i la YSL, Lil Baby o Gunna a la segona meitat de la dècada dels 10’s. Tot i que amb certa experimentació que explora altres sonoritats del gènere amb atmosferes i fusions pròpies dels productors amb marca 60k, els quals els podem trobar a produccions arreu del panorama.
Al llarg de les 7 cançons trobem un ampli desplegament de temes i tòpics. Des del previsible hedonisme propi en el trap amb els diners, la festa i la vida al barri o tòpics com la lleialtat i l’ambició (des d’un punt de vista complementari), a subtils pinzellades d’amor combinades amb una gran devoció per la moda i un sentiment profund que vertebra el fil conductor de l’àlbum: un fort, i orgullós, sentiment de pertinença, tant al col·lectiu com a la ciutat de Barcelona. I és que a través tant de les lletres com de la música, el treball emana les sigles BCN en tots els sentits. Tant si ets de la ciutat com si no, no et cansaràs de trobar referències i metàfores a aquesta: des de Gaudí i la Sagrada Família a l’herència de la P.A.W.N., la Masia o, la temible i enyorada a parts iguals, MSN.
Una Barcelona jove i des de dins
Aprofundint en l’aspecte anterior, quant a la temàtica i estètica de l’àlbum, el col·lectiu en el seu conjunt ha fet un treball a destacar. “La Clau de la Ciutat” exemplifica un arrelament profund a la ciutat en forma de clar manifest cultural i social sobre la vida a Barcelona i el seu simbolisme. Però no de qualsevol Barcelona. Parlen de la Comtal, sí, però no la de postal pels turistes, sinó d’aquella ciutat de barri de la qual les noves generacions en són filles legítimes i que malauradament, al marge de la norma, sovint han de reivindicar l’espai urbà com a seu. El relat d’una ciutat que, des d’una mirada generacional, reflecteix i impacta culturalment i vitalment la vida del col·lectiu: una ciutat que es mou, que respira diversitat i parla el llenguatge dels joves, que és capaç de barrejar tradició i futur, i sobretot, vitalitat i identitat pròpia.
Quatre veus i un mosaic de Gaudí
Deixant de banda aquest aspecte, “La Clau de la Ciutat” és un treball concebut, a simple vista, per sis artistes, sense comptar les col·laboracions externes. Un nombre elevat i, en casos, arriscat, sobretot si tenim en compte la possibilitat que diferents veus i estils dins d’un mateix grup acabin desentonant o generant temes difosos i caòtics. Tanmateix, justament com si es tractés d’un mosaic de Gaudí, cada veu i cada cadència encaixa a la perfecció. Lluny de xocar entre si a causa de ser notablement diferents, s’entrellacen i es complementen amb una fluïdesa gairebé natural. Així, Zadi Plug aconsegueix fer-se omnipresent amb tornades i versos enganxoses que es repeteixen al cap durant dies, mentre que Litro i Xarlyto prenen el relleu i fan el mateix efecte amb tornades, versos o segones tornades igual d’enganxoses. En aquest joc, sobresurten també els versos de 33myselff, un dels artistes en solitari més innovadors que m’he trobat últimament i que ha omplert el meu SoundCloud aquests últims mesos amb els seus singles autoproduïts. Les intervencions d’aquest, amb una cadència i flows que ressegueixen les cançons com si dibuixés per un paper sense aixecar la punta del llapis i jugant amb les paraules com si estigués al Gran Dictat, donen un color únic a cada cançó. I és que les funcions entre ells s’intercanvien constantment i es complementen sense cap objecció possible; les 4 veus es van distribuint pel camp sense cap posició exacta.
En aquest sentit, la fórmula, aparentment senzilla però lluny de la simplicitat, es basa en tornades contundents i versos melòdics que, tot i seguir estructures clares, gràcies a aquest mosaic de veus es mantenen diferenciats. Un fet que evita quasi en tot el treball, el risc que m’he trobat amb aquest tipus de trap menys experimental i la seva poca durada: caure en la monotonia. I cal dir que, tot i l’omnipresència d’instrumentals poc profundes amb 808’s marcats i hi-hats, per segons qui potser repetitives, crec que el disc ha sabut esquivar la repetició buida. És cert que hi ha moments on l’estructura pot semblar massa coneguda o poc arriscada i potser he trobat a faltar algun desmarcatge com amb el single ‘Tira-ho’, que es va quedar fora de l’àlbum. Tot i que entenc que la voluntat del col·lectiu amb “La Clau de la Ciutat” no hagi estat experimentar al límit, sinó més aviat presentar una obra que consolidi i doni forma a la seva identitat sonora i cultural. I en això, el disc compleix de sobres.
La Ciutat Comtal té una clau propia
Finalment, vull remarcar com, en un moment en què l’essència de Barcelona, tant musicalment i culturalment com en tots els altres aspectes, es veu sovint difuminada per la venda de la ciutat als interessos dels més grans, “La Clau de la Ciutat” és una reivindicació des de dins. És el so de qui la viu, no com a espectador ni com a turista, sinó com a fill legítim d’una ciutat que l’ha vist créixer i que, massa sovint, l’oblida. És per això que, en aquest sentit, és d’agrair trobar treballs autòctons que no només mostren, sinó que engrandeixen la ciutat des de dins, enorgullint-se des dels marges. Al cap i a la fi, una declaració d’intencions que obre camí i consolida un espai musical propi per a la Slad Mobb, un col·lectiu que des de branques com la música, moda i festes amb iniciatives com Onsky o Sudor, enriqueix la ciutat amb la seva contracultura artística en diversos àmbits. I és que com van afirmar al concert de la Sala Sauvage fa uns mesos, ja no fa falta anar-se’n a Madrid per triomfar. Barcelona no es queda quieta i està bategant amb una generació nova d’artistes i contracultura que parla amb veu pròpia i no demana permís.
