Els darrers dos dies, les xarxes s’han omplert de publicacions en memòria de Liam Payne, exmembre de One Direction que va morir en caure del balcó d’un hotel a l’Argentina. Hem vist vídeos de fans plorant per la seva pèrdua, la majoria de les quals no havien conegut mai a l’artista. Segurament, ni tan sols l’havien vist cantar en directe. Per què, doncs, estan tan afectades?
Tots tenim un cantant, un actor o un esportista preferit, i ens agrada saber-ho tot sobre la seva vida. Al cap i a la fi, és normal que intentem apropar aquestes persones famoses a la nostra realitat. Per molt que les tinguem idealitzades i, pràcticament, les veiem com éssers superiors, no podem evitar imaginar que podríem ser amigues seves. Però no és res més que això: imaginació. Totes aquestes fantasies només existeixen dins del nostre cap.
Evidentment, els artistes que ens han acompanyat durant l’adolescència ens han marcat i formen part de la nostra identitat. Hem crescut amb aquesta música, i cada cop que la sentim ens transportem a aquella època. És totalment comprensible que els tinguem estima i que ens alegrem quan les coses els van bé. La mort sobtada d’una persona tan jove és un cop dur, i més quan ha format part —indirectament, això sí— de la teva vida. Està clar que no és un fet del qual alegrar-se, i sentir tristesa és una reacció normal i natural. Però el que s’està veient als mitjans de comunicació i a les xarxes arriba a ser excessiu.
Per començar, l’aglomeració de gent al voltant de l’hotel on han passat els fets és una falta de respecte cap als familiars del cantant i cap a ell mateix. D’això se n’ha dit morbo tota la vida. Però, en quin moment hem normalitzat que un grup de gent es planti al mig del carrer a cantar cançons de One Direction mentre ploren? Sap greu riure, però sembla una escena d’alguna sitcom. És, si menys no, curiós que no tinguin res millor a fer. El fet de publicar fotos de l’artista o del grup a Instagram amb l’emoticona d’un cor trencat no fa mal a ningú, tot i que tampoc li acabo de trobar el sentit. Però bé, no es poden invalidar les emocions dels altres; tothom viu el dol a la seva manera.
El cas és que aquest és només un exemple que demostra que tenim la realitat totalment distorsionada. S’ha vist més gent plorar i mostrar la seva tristesa a Internet per la mort d’un cantant que pels nens de Gaza. No cal dir res més. D’altra banda, ens encanta la cultura de la cancel·lació quan afecta famosos que no ens cauen bé. Ara bé, Liam Payne estava acusat d’abús psicològic i assetjament per la seva exparella, però com que formava part de One Direction farem veure que no passa res.
