Després d’una gira històrica, que l’ha portat a omplir més de 30 sales i festivals per tot Catalunya, Pau Vallvé es presentava a la mítica sala Razzmatazz (on també hi ha tocat Radiohead!), en marc del Cruïlla d’Hivern, aquest divendres 2 de febrer a les 21:00h. I ho feia ni més ni menys que davant de 2200 persones i de penjar el cartell de sold out.
Quaranta-dos anys, divuit discos a les esquenes, després d’haver tocat en dotze projectes diferents, haver produït milers de cançons per altres artistes i realitzat bandes sonores per pel·lícules i anuncis. Mai ha desistit, i ha continuat creient en ell i en la seva música. Tot amb un projecte fet des de l’estudi de casa seva, autogestionat, autoeditat, autodistribuït fora del gran cercle de les discogràfiques de la indústria musical. Després dels èxits puntuals de 2010 (2010) i De Bosc (2012), i de passar Pel dies bons (2014) i l’emoció d’“Abisme Cavall Hivern Primavera i Tornar, podríem dir que Pau Vallvé va començar a explotar amb el que per mi és el seu millor disc, Life Vest Under Your Seat (2019). Finalment, el cantautor català ha vist com ha assolit l’èxit amb els seus últims dos discos, La vida és ara (2020), escrit durant el confinament al seu estudi al soterrani i : ) (2022), el seu disc més hedonista, més lleuger i més rítmic.
Alhora, aquest últim, és el seu disc més col·lectiu, i així ho transmet a l’escenari, amb un canvi de banda i de format (com ens té acostumats a cada gira), on trobem ara dues bateries, un baix (i sampler), un teclat, i ell a les veus i la guitarra. Format del qual ens hem pogut acomiadar de la millor manera, a l’espera de veure què ens té preparat per a la pròxima gira.
I quan dic de la millor manera, em refereixo a un so i unes llums excel·lents, i un setlist on vam poder escoltar els grans hits d’aquests dos últims àlbums, on destaco cançons com “Berenar Sopar” o “Èpoques glorioses”; però on també vam poder viatjar al passat per escoltar per primer cop en molt de temps la cançó que va dedicar a Banyoles, “17820”, o himnes com “En càmera lenta”, el cant a la salut mental de “Un sol radiant” o les que per mi, són les seves millors cançons en el directe “Que vingui l’Hivern” i “Diuen diuen diuen”, amb les que vaig tenir la pell de gallina d’inici a fi, recordant com sempre els moments i les persones que t’apareixen pel cap quan escoltes les cançons de Pau Vallvé.
Després del seu discurs sobre que no s’ha de fer un bis i fer-lo igualment (estic en contra!), va tornar amb “Protagonistes” i “Avui l’únic que vull”, les cançons a qui li deu tot i que el públic va cantar amb més energia que mai.
Una pena no haver pogut tornar a escoltar “Benvingut als Pirineus”, o moltes altres de la seva època més trista, però quan tens una discografia tan àmplia i de tanta qualitat, ha de ser molt complicat escollir-ne les cançons. M’encantaria que artistes com en Pau fessin algun concert cantant només repertori que no sona mai als directes i així poder gaudir, almenys un cop a la vida, d’aquestes cançons que el directe oblida.
Molt content d’haver pogut tancar el cicle iniciat en el concert de presentació de la gira a l’Ateneu de l’Aliança el 24 de novembre de 2022. I a més, amb bones notícies, ja que en Pau Vallvé va comentar que ja estava acabant d’escriure noves cançons. I més content encara que projectes com aquests tinguin èxit i triomfin de la manera en què ho fan. Queda una mica d’esperança a la indústria musical catalana.
