Una noia de l’Ebre se’m va ficar a la butxaca ensenyant-me cançons d’Aspencat. Seguidora enamorada de les seves lletres, m’explicava que havia fet veritables peripècies per poder assistir a concerts del grup valencià. Jo només coneixia “Quan caminàvem” i “La distància” i no l’entenia gaire. Van anar passant els dies i vam acabar compartint admiració.
Han marcat el meu estiu. Escolto en bucle el seu últim disc, “Tot és ara” i he cantat i ballat les seves cançons (totes elles punyents, sinceres i directes) més vegades de les que puc recordar. No em convens que la música naixi de la ràbia però sí que la seva música faci nàixer un somriure als llavis de qui l’escolta.
Parlo amb els seus cantants, el Kiko i l’Ivan, aquest dilluns a Navàs. M’hi presento amb una veu castigada per les Festes Majors i amb una amiga que n’és molt fan. Quan arribem encara estant fent les proves de so. Hem d’esperar mentre canten ‘Naixen Primaveres’. Quin sacrifici, oi?
Acaben i ens assentem tots quatre en un mur proper a l’escenari. Reneguen de les misèries d’aquest món. Les seves lletres són cants contra els murs d’intolerància i la via d’escapament de les seves idees. Mentre en parlem, arriba el Jordi Ginesta, cantant de Bonobos (que també tocaran aquesta nit) i amb qui fa uns mesos vam parlar per fer un ‘Expedient’. Ell m’explicava que l’art havia de ser un martell per esculpir les desigualtats; el Kiko i l’Ivan, que la música és la seva eina per transformar aquest present que tant detesten. Tots tres m’ho han dit emprenyats però esperançats i quan ho canten fan vibrar milers de cordes vocals. Insisteixo: la música és la forma més bonica de reivindicar.
Fa una dècada que pugen als escenaris. El seu viatge ha estat llarg però han trepitjat fort. Sempre tan honestos, sempre tan inconformistes. Kiko, Ivan, gent d’Aspencat; que per les venes us corri adrenalina perquè el món també es canvia amb somriures i vosaltres els creeu. Brindeu per hui, per demà i alçeu tots els gots: pels somnis rebels!
- Nom: Kiko Tur (esquerra de la foto)
- Edat i lloc de naixement: 34 anys, Xaló (Marina Alta, País Valencià)
- On i amb qui viu: Amb la meva companya a un petit poble al costat de Xaló
- Li encanta: La música. Em fa feliç i és el que més m’agrada d’aquesta vida
- Detesta: Tot el teatre de l’actualitat política, aquest Matrix que vivim a dia d’avui
- A ‘Aspencat’: Veu
Quan vaig dir-li a la meva mare que avui vindria a entrevistar-vos li va costar molt entendre el nom. Feu el favor d’explicar-hi d’on ve i què significa.
KIKO: És un símil culinari. L’aspencat és un plat de diversos ingredients que es fa al País Valencià i que a cada zona es cuina una mica diferent, a algunes hi posen bacallà i a altres no, per exemple. Nosaltres fem una barreja d’estils musicals. Partim de la base d’arrel jamaicana però no fem reggae a l’ús o clàssic, l’evolucionem a partir de les seves diverses branques, afegim tocs d’altres estils… Com que nosaltres també barregem, vam establir el paral·lelisme.
Fem una ràpida mirada a la vostra irrupció. Naixeu el 2005 a Xaló. Com van ser aquells inicis? Pensàveu en un projecte de llarga durada?
KIKO: La idea naix el 2005 però Aspencat té dues fases. L’Aspencat actual neix el 2010 amb la presa de consciència de fer un projecte més professional, amb ‘Naixen Primaveres’ dibuixem un nou horitzó. En aquell moment va entrar a formar part del grup l’Ivan i també altres músics. Tota l’etapa anterior no deixàvem de ser un grup d’amics que feien música i que es divertien molt.
Aspencat ha anat a poc a poc, disc a disc, creant uns fonaments consolidats
En quin moment veieu que el projecte agafa embranzida, que ompliu allà on aneu i que el públic canta amb vosaltres les cançons?
IVAN: El punt d’inflexió és “Naixen Primaveres” quant a augment públic i qualitat a l’hora de gravar els discos. Tot i això, és un procés progressiu.
KIKO: Disc a disc hem anat pujant d’esglaó. Aspencat no és un grup que hagi tret un disc i hagi pujat de cop. Hem anat a poc a poc, disc a disc. I aquest és el secret d’una trajectòria tan llarga: crear uns fonaments consolidats. Fa 10 anys que som als escenaris, sis dels quals tenint la intenció de fer alguna cosa més ben parida.
- Nom: Ivan Gosp (dreta de la foto)
- Edat i lloc de naixement: 37 anys, València (País Valencià)
- On viu: A Mutxamel
- Li encanta: El procés de creació de les cançons i els directes
- Detesta: Les proves de so massa llargues [riu]
- A ‘Aspencat’: Veu
L’any 2013 arriba Essència i cançons com “Quan caminàvem” o “La distància” despunten per sobre de tot i us catapulten a tots els escenaris. En el moment de la creació éreu conscients que es convertirien en un dels vostres grans èxits o us va sorprendre l’acollida?
KIKO: Hi ha una mica de tot. A vegades quan estàs fent una cançó notes que hi ha una conjunció especial, un tancament del cercle. Veus que tot funciona i que tot quadra. Penses que té tots els ingredients per ser un hit, i després pot ser-ho o no. També pot ser que una cançó al disc funcioni bé però que als directes funcioni encara molt millor.
IVAN: Hem de dir que a cada disc tenim una cançó preferida i normalment sempre coincidim amb la resposta del públic.
En el vostre últim disc, ‘Tot és ara’, ho vau encertar?
KIKO: M’atreviria a dir que l’últim disc és un disc més complet, més rodó i probablement no hi ha una cançó que sigui molt més single. Vam llançar ‘Música naix de la ràbia’ com a single però també n’hi ha d’altres com ‘Vull brindar’ o ‘Som moviment’ que en directe funcionen molt bé, que són de les preferides de la gent i que quan nosaltres fèiem el disc ja pensàvem que funcionarien. En el cas d’Essència, en canvi, es veia molt clarament que la que més despuntaria seria ‘Quan caminàvem’.
I en 24 hores, 15.000 descàrregues.
KIKO: Això va ser el setembre del 2015 i cada vegada va a més. Actualment hem superat les 100.000 descàrregues del disc complet a la nostra pàgina. Portem molts mesos de gira i gràcies a aquest ventall de concerts més gent ens ha conegut i hem pogut ampliar horitzons.
Fa molts mesos que rodeu i toqueu a molts pobles i ciutats. Quan feu tants concerts hi ha algun moment que penseu: ‘no sé on sóc ni on toco’?
IVAN: Sí, això passa. De fet, ara que ja acaba l’estiu tots tenim una mica de ganes de parar i descansar per tornar amb més forces.
KIKO: El dia a dia és complicat, amunt i avall constantment amb la furgoneta i amb la mateixa gent. Per sort ens portem molt bé, som una gran família.
Entenem la música com a eina per transformar el present
Les vostres lletres sempre tenen missatge crític. Per què? Per què música reivindicativa i no festiva o cançons d’amor-desamor?
KIKO: Sempre hem estat disconformes, mai hem estat contents amb la realitat que veiem a peu de carrer dia a dia. Entenem la música com a eina per transformar el present. Posem melodia a les nostres idees. La música és la nostra manera de lluitar i canviar el món.
La música naix de la ràbia?
IVAN: La música combativa es pot fer des de l’amor i des de la ràbia, i nosaltres tenim una quantitat molt elevada del segon component.
KIKO: Com molta gent.
Per què ha d’existir Aspencat? Què aporta?
KIKO: Pel que fa a missatge no som nous perquè ja hi ha una llarga tradició de lletres amb missatge crític: ho podríem comparar amb altres grups del País Valencià com La Gossa Sorda, Zoo, Obrint Pas… el què aportem nou és la barreja de música d’arrel jamaicana amb sons de caràcter més electrònic o diverses branques del reggae. Extrapolem la música jamaicana a altres camps i això encara no s’havia vist.
Hi ha qui diu que sou els successors d’Obrint Pas. Que n’opineu?
IVAN: Sabem que es refereixen a successors pel que fa a poder encapçalar la música en català d’aquest país, no com un canvi. La lletra també és combativa però a nivell musical som diferents.
KIKO: Entenem que és una etiqueta que pot ficar la premsa o la gent però no ho tenim molt en compte. Des de la nostra joventut Obrint Pas ha estat un referent per a nosaltres. És un grup que va marcar molt la nostra adolescència i és un orgull que t’hi comparin a nivell de missatge i lletres.
Compteu amb una trajectòria llarga. Quin ha estat el vostre major error i encert?
KIKO: D’error no te’n podria dir cap, però quan enregistres un disc i el llances sempre hi ha coses que quan l’escoltes a casa un temps després canviares: alguna paraula, algun so de fons… són coses que veus ‘a toro pasado’ i ja no hi pots fer res. Com a encert, haver fet el canvi de mentalitat l’any 2010. El bloc es va solidificar i el projecte està anant molt bé.
El nostre pròxim objectiu es preparar nou directe, nova gira i nou disc
Quin és el vostre projecte a curt termini, a un any vista?
IVAN: Poca cosa. El nostre pròxim objectiu el tenim marcat un pèl més lluny.
Quin és?
IVAN: Treure nou disc.
Podria sortir l’any 2018?
KIKO: No ho sabem encara, no tenim data.
I aquest any a què el dedicareu?
IVAN: A tenir temps per preparar un directe encara més explosiu, acabar d’arrodonir aquesta gira i començar a preparar el disc.
Això significa que serà de pocs concerts?
KIKO: Encara ho hem de concretar però fa 11 mesos que el ritme és frenètic. No hem parat. Necessitem aturar-nos uns mesos per preparar nou disc, nou directe i nova gira, tenir temps per compondre i pensar en el futur.
IVAN: Així que sí, la gira que ve serà més dilatada i amb menys concerts.
Quin és el vostre somni més rebel?
KIKO: A nivell personal m’agradaria que hi hagués un canvi global. Que hi hagués democràcia directe, que el poble pogués decidir i no com ara en aquesta falsa democràcia. Transformar la societat des d’abaix.
IVAN: Igualtat social, que s’acabi la lluita de classes, mirar més el tercer món, obrir fronteres i entendre que tots som persones.
Abraham Orriols
- Publicitat -
