De camí repasso el dia, ha sigut intens i encara ho ha de ser més. Acabo de treballar i cap a casa, dinar, agafar nens i cap a Valls on els deixo amb uns padrins satisfets, cap a Puigpelat on augmento ocupació per fer cap a Igualada. Un total de 165 Km per tornar al lloc on treballava just fa unes hores. Aparquem i busquem la Cotonera, amunt i avall que no la trobem i després de preguntar un parell de vegades, unes proves de so familiars ens alcen l’ànim. Som al lloc correcte i podem seure a descansar de la calor en unes cadires que semblen fetes perquè no et parlis amb el del costat.

Tenim molt de temps i l’aprofitem per anar a donar un tomb pel centre; façanes Increibles, botigues clàssiques, carrers emblemàtics i més botigues. Ens emocionem quan comencem a trobar els primers del grup que, amb una beguda fresca primer i l’entrepà després, compartim el que ve ser una prèvia inigualable d’ajuntar taules i fer-la petar. Fem patxoca tots plegats, direcció a la Cotonera, on ens espera una música tranquil·la i poc avesada a trobar-nos a primera fila. Cada quart d’hora que passa som més i per fi els sons enllaunats ens indiquen que és el moment de mirar de prop l’escenari, damunt del qual avui hi ha una multitud, en compto més de vuit.

L’absència del crit de Nata Muntada ens inicia el concert i fins a la tornada de Viru$ no es crea la connexió total a la que ens tenen acostumats. Ell no era un cowboy fa cantar la multitud, tot i el patiment generat a vegades amb el tempo de la lletra, encara no ho sé definir, i ens fa endinsar ara si plenament a l’univers obès. Encara més amb Botifarra amb seques, que després d’uns cors dignes d’escoltar a dalt i a baix, un ou maraca llençat amb intenció cau a mans d’una ballarina rosa que ens fa uns honors inigualables. Guapo! creix concert a concert gràcies a un Arnau Tordera sublim que tot seguit encara el millor Bohemian Rhapsody que he escoltat mai en directe i que avui fa apropiar-nos de lletres, música i història. M’encanta que segueixi l’aparent senzillesa inicial de la Dotzena Campanada. Quan se sent l’últim dong, molts ja l’esperen: L’ombra sols fuig en la nit sona grandiosa.

Si algú que no havia assistit a cap concert d’Obeses encara no s’havia convençut, ara és el moment; obrim els pulmons, el cor, i ens convertim en altres persones, en altres llocs, amb patiments i sentiments de superació que ja són ben nostres. Aquesta obra perdurarà en el temps i del seu directe se’n farà el mite. Brindem, Brindem ens torna a la terra i amb Em deixaré bigoti un d’inflable gegant s’alça entre el públic i va passant de mans, i de cames, per adquirir les més estranyes i suggeridores formes interpretatives. Pa amb tomàquet em fa endinsar amb els tempos un altre cop, maleint-me pensant que segurament és cosa meva, quan els quatre integrants d’Obeses deixen de banda els instruments per interpretar Rere les finestres amb una escenificació capaç de captar l’atenció de qualsevol; el fotògraf va de corcoll intentant captar una imatge que englobi la gran quantitat de punys picant-se al pit.

Encara amb la pell de gallina, sona la melodia més insinuant del món per donar pas a El monstre de l’armari, que per primer cop surt amb coreografia assajada per bona part dels seguidors. Em trobo intentant seguir el ritme davant unes tanques maleïdes que fan entrebancar reiteradament i donar l’esquena a un escenari que obté una diversió creixent. El núvol de pols ja és difícilment respirable. Ens n’oblidem ràpid quan, complint una promesa de l’era digital, dediquen Rosó, pel teu amor a la Iaia Toneta i tothom, m’incloc evidentment, es gira com esperant la seva aparició estel·lar, endebades és clar. En Maiol cada cop fa més respecte amb el seu tro de veu i a tota la plaça, tret dels dos Arnaus que s’expliquen coses a cau d’orella, ens fa esgargamellar fent-nos partícips de l’inici de Ens hem alçat que una vegada més es posiciona com a un altre imprescindible als concerts d’Obeses.

L’Ària du l’Hermafrodite, em fa plantejar per primera vegada de si els fans, i fantes, no hauríem d’assajar així com hem fet amb el monstre. Tot ho arreglem amb Mammi i el seu ritme accelerat que ens fa saltar fins arribar a l’èxtasi. Em fixo amb en Jaume i m’adono que és el concert on l’he vist somriure més descaradament, potser no m’hi havia parat amb anterioritat, fins i tot diria que flexiona els genolls més de l’habitual. Saluden. S’ha fet curt, molt curt. Sento una veu al meu costat “són uns genis”. Somric i respiro satisfeta per un concertàs que estic segura que ha enlluernat a més públic de l’habitual.

Avui baixen molt aviat i la paradeta s’omple de seguidors, nous i antics, fent-se fotos, firmant discos i xerrant pels descosits. Aquesta estona de post-concert obert a tothom els diferencia, si és que encara pot ser més, de la gran oferta musical d’avui en dia. Un cop feta la foto d’herois, la caminada a la fresca i les copes compartides no ens fan abaixar els ànims sinó tot el contrari. On és el proper concert?