Tots hem pensat alguna vegada que la cançó “del moment” en català era horrible o que algun grup o cantant ja consolidat, també en la nostra llengua, estava experimentant una baixada qualitativa important. Després d’aquesta situació, sol aparèixer un pensament intrusiu gairebé automàtic: “no passa res, almenys ho fa en català”. I sol venir seguit de suavitzar la crítica o directament ni fer-la, amb un paternalisme que, tot i ser involuntari, no deixa de ser paternalisme.
No jutjo aquesta reacció. Al final, el nostre marc mental és fruit d’un context sociolingüístic, històric i polític que tots coneixem molt bé. Tot i això, no podem negar una veritat incòmoda: actuar així perjudica la normalització lingüística. Si volem que el català sigui una llengua normal, no hem de ser més benèvols amb aquells que l’empren per cantar.
Com ja he dit anteriorment, no és tan fàcil com fer comparacions hiperbòliques de l’estil “Imagineu que cada vegada que critiqueu la Taylor Swift, acabeu pensant que esteu atacant tota la música en anglès”. El català, al contrari que l’anglès o el castellà, és una llengua minoritzada i això pot provocar un cert sentiment de tirar-se pedres al terrat si carreguem contra aquells que la fan servir per fer música. Però, de fet, és més aviat el contrari, no hi ha res que faci més petita i amateur una indústria que no deixar que creixi com ho fan totes: a través de la crítica.
Abans que algú ho pugui dir. Sí, sé que tot això està molt bé, però que a la vida real hi ha un altre factor molt rellevant que condiciona aquesta falta de crítica: l’autocensura. Al final la nostra indústria no deixa d’estar estructurada d’una manera molt determinada i, no ens enganyem, Catalunya és petita i no és complicat acabar coincidint amb aquells a qui hem criticat, o encara més terrorífic, amb algú del seu equip. I això, influeix. És clar que influeix. Però que sigui comprensible no vol dir que sigui desitjable. Si volem una indústria cultural normal, també hem d’assumir la incomoditat que comporta criticar-nos entre nosaltres i continuar compartint espais l’endemà. No és cap traïció és, simplement, crítica cultural.
De la mateixa manera que l’etiqueta absurda de “música catalana” no engloba la diversitat estilística de les cançons en català, qüestionar la qualitat musical d’un grup catalanoparlant tampoc és tirar un dard a la nostra llengua. Al cap i a la fi, a tot arreu hi ha música bona i música dolenta, artistes amb ganes de millorar i d’altres que no tenen ni un bri d’autocrítica i, sobretot, crítics musicals afables i d’altres de durs. Per això, hauríem de preguntar-nos fins a quin punt protegir la música en català de la crítica no acaba generant precisament l’efecte contrari: convertir-la en una indústria menys exigent, menys madura i, en definitiva, menys normal. O dit d’altra manera, si el remei no acaba sent pitjor que la malaltia.
