“Manual per a especialistes” és el segon disc de llarga durada de Socunbohemio, la promesa d’un conjunt d’instruccions per enfrontar-nos a la vida, les relacions, l’amor i sobretot, el desamor. Però davant la impossibilitat de construir un manual universal per aprendre a viure, l’artista ens ofereix un recorregut emocional, un exercici d’exposició concentrat en dotze cançons.
Des dels primers instants de ‘Nota Mullada’, es construeix tot un paisatge que va molt més enllà d’un simple acompanyament musical. Es desplega una narració que ens introdueix a l’univers del disc, un viatge que parteix d’una relació complicada, plena de contradiccions i exposada amb gran sinceritat des del primer moment. Per tal de no perdre cap matís, l’àlbum s’ha d’escoltar en ordre i ‘Que serà de mi’ funciona com l’evolució natural de la persona que ens parlava a la cançó anterior. Un pas més avançat en el procés de superació, ‘Que serà de mi’ funciona com una primera carta des de l’acceptació. Després de l’impacte inicial, el dubte ja no es troba en què ha passat entre dues persones, sinó en què queda d’un mateix quan una relació s’acaba. La incertesa funciona com un motor per la cançó.
Dins del ventall sonor de l’àlbum, les diferents cançons acompanyen cada moment d’aquest procés amb una textura concreta. A ‘Un lloc’, per exemple, es recuperen sonoritats més orgàniques per construir un refugi, un espai des del qual prendre distància amb la relació. Funciona, en certa manera, com un moment de pausa dins del recorregut, però també una mostra de l’amplitud i l’evolució sonora del disc.
A la cançó que dona nom al disc, Socunbohemio afirma tenir les instruccions necessàries, acceptant la condició d’especialista, potser després d’analitzar mecanismes de relacions viscudes i que ara plasma a l’àlbum. Tornant als senzills que ja havíem conegut, trobem ‘Un dia qualsevol d’agost’. La cançó és un recurs narratiu i paisatgístic que ens mou fins a finals d’agost, època en que tot aquell amor que sorgeix de juny a setembre, es comença a fondre. Des de la nostàlgia i jugant amb una sonoritat molt més càlida, es transmet la sensació, agredolça, que acompanya els últims dies d’una història que potser només ha de durar una època concreta.
Cançó rere cançó avancem en aquest procés emocional amb un record que apareix intermitentment. ‘De tant en tant’ juga amb els canvis d’intensitat i els moments de força, que semblen reproduir aquesta aparició inesperada de records. Encara des d’un punt de vista més allunyat, ‘Cada cançó que et vaig fer’ és potser la cançó més pura del disc, perquè narra, des d’una autoconsciència admirable, com sempre hi haurà amor cap a aquella persona, tot i que d’una manera diferent. Socunbohemio escriu des de la capacitat de reconèixer tot allò compartit, acceptar que l’amor ha resistit i sempre es mantindrà, però sabent que no és suficient com per tornar-ho a intentar.
L’àlbum avança agafant distància i consciència de l’experiència que relata. ‘Lilly Reich’ i ‘El secret’ introdueixen sonoritats més fortes que contrasten i conviuen a la perfecció amb les lletres tendres i honestes que signen el projecte. El canvi de textures no només guia aquest recorregut emocional sinó que també serveix com a recurs per evitar que l’àlbum quedi atrapat en una atmosfera única.
De la mà de les lletres, en el tram final de l’àlbum s’introdueixen sonoritats menys fosques. ‘Bon temps’ és la primera de totes, presentant un protagonista aprenent a reconnectar i a imaginar un futur que no estigui necessàriament condicionat pel que ha passat. Seguint aquesta estela, ‘De nit sense mirar enrere’, ens retorna a una certa calma i a una maduresa que ens permet mirar al passat des de la distància. Que ens transporta fins i tot a una sinceritat, que es pot confondre amb fredor, quan assegura “Prometo que t’he estimat tant com has sabut trencar-me”
La darrera peça de l’àlbum, ‘Fins aviat’, tanca el projecte que ens ha portat des de la ferida fins a l’acceptació. Un camí ple de contradiccions que manté la sensibilitat pròpia a la que Socunbohemio ens té acostumats, però obrint-se a noves textures i sonoritats. En aquest segon llarga durada s’evidencia una gran evolució musical, que repartida líricament i també a nivell de producció, eleven el projecte. Davant la impossibilitat de construir un manual real per aprendre a viure, Socunbohemio ens deixa un disc molt treballat, honest i emocionalment ric. Potser no hi trobarem unes instruccions concretes, però sí que tenim una espècie de refugi on tornar. Uns sentiments compartits que evolucionen i sobretot, evidencien que no estem sols.
