Fa només sis dies de la publicació del desè àlbum de Kings of Leon i encara hi continuem pensant. Enmig d’una escena musical que, darrerament, sembla abusar en excés del terme evolució musical, Kings of Leon reapareixen, després de més de vint anys de carrera amb un canvi d’actitud.
«O My Beloved» sembla un àlbum concebut per a ser escoltat de portes endins o si més no, al cotxe, conduint tranquil·lament una tarda humida de tardor. Al llarg dels 13 temes que conformen el disc la banda de Tennessee recupera les seves arrels i s’obre en canal parlant de qüestions com ara la família, la infància, la pèrdua, el pas del temps o la memòria. Els 49 minuts que dura la reproducció sencera del disc, ens ofereixen una passejada pels records.
Tots aquests aspectes que defineixen el tarannà del disc són presents des del primer moment, quan sona ‘My Whole World’, una peça dedicada a la memòria de la mare dels germans Followill, i que el mateix Caleb ha assenyalat com la porta d’entrada a aquest univers vulnerable i intimista que impregna tot el treball.
Aquest tarannà melangiós o sentimental per part de la banda amaga una paradoxa: obren un nou cicle en què utilitzen el record per reconciliar-se amb la seva identitat, més que no pas per recuperar l’èxit comercial d’altres èpoques. Una decisió que ja es va fer patent a l’anterior disc «Can We Please Have Fun» (2024). La música és un exercici de llibertat, memòria i alhora, d’acceptació.
Aquest canvi d’esperit no és queda només en una hipòtesi sinó que es trasllada en la manera de fer del grup que, per primer cop, pren el control del procés, fent-se càrrec ells mateixos de la producció del disc.
Què en destaquem d’aquest àlbum, dissenyat gairebé com una carta d’amor?
Com tota missiva, el disc comença amb una ‘Intro’ i d’entre els dotze temes restants hi ha títols tan evocadors com ara ‘Cold Blue Dawn’, ‘Forever Endeavor’ o ‘Warm Company’. A nosaltres ens han agradat especialment:
‘My Whole World‘: És el node de l’àlbum. La segona peça té una lletra molt emotiva que ens recorda que cal ser agraïts i agraïdes amb allò que ens envolta i que, a més, introdueix la instrumentació acústica i el to càlid que són omnipresents al conjunt.
‘Cold Blue Dawn‘: A la lletra se’ns presenta el grotesc, i mai del tot sostenible, hedonisme del rock and roll. La freda albada blava s’allunya de l’imaginari idealitzat de les road movies americanes per descriure el dia a dia darrere de les gires musicals: llargues travesses al volant de kilòmetres i kilòmetres de solitud i sacrifici. A nivell sonor, hi destaquen les guitarres elèctriques al servei de la nostàlgia.
‘Rose‘: En el cinquè tema, la tendresa pròpia de la sonoritat càlida i lliure dels artificis del rock dels estadis s’obre com una rosa s’esbadella, de bat a bat. El pes harmònic el porta la guitarra acústica, acompanyada però, per la guitarra elèctrica i també, de la pedal steel guitar en els moments en què s’aconsegueix una atmosfera més propera al country-folk.
Pel que fa a la lletra, aquesta proposta és la declaració d’amor més romàntica. La banda de Tennessee, ens transporta el primer petó d’un amor que travessa llars, mudances i desenganys. Un d’aquells amors que tant costen de trobar! Els que perduren. A partir de la segona part, el conjunt coral repeteix un mantra que demostra que l’amor, com el rock, serà sempre un refugi: «Got you by my side, we will survive». Al final, sempre podrem dir que els grans amors, com els grans artistes, sempre són els qui travessen els majors reptes.
‘Make It Count‘: És una de les propostes més interessants en l’àmbit compositiu. Tot i que l’accent rocker hi és, la seva mirada és més reflexiva i existencial. La cançó avança a través d’escenes quotidianes i carregades d’insatisfacció. La tornada ens interpel·la, prenent com a referència la faula de la granota a una olla d’aigua bullent. El missatge és clar: «Just lowly creatures in a boiling pot/ Whether you like it or not/ There’s no going back
What are you waiting for? /You only get one shot/ Make it count».
Des de la virtuositat de la calma i l’ús intel·ligent dels recursos, ‘Make It Count’ recupera una certa actitud i swagger gràcies a un so de guitarra elèctrica fosc i càlid que connecta directament amb els orígens de la banda a Nashville. A diferència d’altres peces més contingudes i acústiques del disc, com ‘Rose’, aquí les guitarres guanyen protagonisme i s’obren pas amb un solo que vertebra l’energia de la cançó, establint un diàleg entre les estrofes i la tornada. Una demostració que, sense necessitat d’apujar el volum ni recórrer a grans artificis, Kings of Leon encara saben fer aflorar el seu nervi més rock i construeixen al llarg de quasi quatre minuts una declaració d’intencions: no comptis el temps, fes que aquest compti.
‘Get You Down‘: És la cloenda de «O My Beloved«, funciona com un viatge de la foscor a la llum. Formalment destaca una arquitectura sonora que pren el mid-tempo com a nucli. El pols és constant i serveix com a base sobre la qual jugar a fer contrast entre la contenció atmosfèrica de les estrofes i una expansió més envoltant, amb ritme, a la tornada. La cançó evoca una sensació de lleugeresa. La petjada d’allò que és eteri. A mesura que avança cap a la tornada i el tram final, s’hi sumen teclats càlids, guitarres més obertes i un tractament vocal doblat que aporta una sensació d’elevació («get you to higher ground»), contrastant amb la fredor inicial del tema.
La lletra contraposa la decadència moral d’un món que perd la innocència -amb jardins marcits i parcs infantils corromputs per la violència- amb el desig profund d’un refugi emocional. La figura protectora materna és present i es converteix en una promesa de consol: malgrat la distància, sempre hi ha algú disposat a rescatar-te i elevar-te cap a un lloc segur.
Veredicte final: ens agrada o no, el primer disc autoproduït per Kings of Leon?
Sí, ens agrada. «O My Beloved» no pretén altra cosa que ser llegit amb calma per algú, i això, en temps de missatgeria instantània, és ja una declaració d’intencions. Lluny de l’estratègia del hit que s’instal·la al cap de l’oient com un intrús, Kings of Leon tornen amb una carta escrita des del rock, la tendresa i els records, i amb un destinatari molt concret. Potser no convenç tothom, i no sempre arrisca (bases sonores similars, rerefons temàtic recorrent) però és precisament en aquest risc, el de demanar temps i atenció, on el disc es torna alliberador tant per la banda, com per qualsevol que el vulgui escoltar per retrobar-se amb les emocions que les presses i el món adult ens fan desatendre.
