
Possiblement, un dels canvis de paradigma més substancials dels últims temps sigui l’emergència climàtica: la presa de consciència que el temps i l’espai no són il·limitats. La prova la tenim en la setmana que deixem enrere, marcada pel temporal de pluges extremes a Catalunya i les seves conseqüències: inundacions crítiques a diferents punts del país, la vaga dels maquinistes denunciant inseguretat a les vies…
I enmig d’aquest escenari convuls, Marina Herlop ha estrenat «Dja dja«, el seu cinquè disc, tres anys després de «Nekkuja». Un treball que, escoltat ara, planteja una pregunta incòmoda: què en queda, de la natura, quan només la podem evocar amb eines artificials? Aquesta és la tensió que el travessa: una exploració sensorial que desdibuixa els límits entre el que és real i el que és artificiós, entre la memòria ancestral i l’experiment digital.
La productora, pianista i compositora catalana, amb una trajectòria ja internacional, ens trasllada a un medi ambient juganer a partir de l’electrònica: la pluja còmplice, el bosc frondós, la tempesta que ens atemoreix sense ofegar-nos. La natura hi és present fins i tot en els títols: ‘Flor de los precipicios‘, ‘Los siete mares‘ o ‘Los dos lobos‘.
Inspirat en les epopeies i en el tòpic del viatge de l’heroi, peça a peça, Herlop construeix un univers sonor propi que defuig les formes convencionals. El caràcter calidoscòpic el travessa de cap a cap: conviuen ecos de folklore, repeticions de melodies i ressons de muntanya, cants i tradicions transmeses de generació en generació, i que desmunta qualsevol expectativa de continuïtat.
‘Flor de los precipicios’ obre el trajecte amb una melodia que bressola amb l’optimisme de les primeres hores del dia. Com el sol quan treu el cap a l’horitzó, la peça evoca un aire delicat, gairebé contemplatiu. És la porta d’entrada a un món on el temps s’alenteix i els sons respiren harmoniosament. Ens ubica al bell mig d’un nou paisatge sonor: som la Heidi als Alps.
‘As Meigas‘, en canvi, accelera el pols. Irrompen amb força els repics metàl·lics, la percussió i les veus corals. El tarannà evoca rituals ancestrals, crits col·lectius i una energia que sembla venir de molt lluny. La peça connecta amb una dimensió gairebé primitiva, però filtrada per una producció que no deixa de mirar cap al futur.
A partir de ‘ツラ‘, aquesta ambigüitat entre l’ancestral i el que és digital adquireix una dimensió especialment bucòlica. La peça sembla obrir-se a una natura imaginada, més que no pas reproduïda fidelment.
Els sintetitzadors despleguen onades orgàniques i timbres que evoquen els sons dels animals mentre unes cadències rítmiques insistents generen una sensació d’embriaguesa i desorientació. Dues veus superposades dialoguen entre elles mentre els motius es repeteixen, es desplacen i s’esvaeixen: L’horitzó muta contínuament.
El conjunt de les quinze cançons clou amb ‘Muy heladas‘, on l’atmosfera subtil deixa pas a un crescendo que recrea l’emoció d’acabar una llarga excursió amb els peus cansats i l’ànima renovada.
«Dja dja» fa justícia al tarannà lliure i experimental de l’artista catalana. És cert, però, que aquesta llibertat alhora n’assenyala un requisit: per arribar a la hipnosi i a la ruta que ens proposa, és necessari estar predisposat a abandonar les estructures convencionals. Fer-ho de manera desinteressada, sense esperar que tots els passatges ofereixin la mateixa recompensa. Només deixar-se anar bosc endins.
Els dies de pluja, la llum que s’escurça i les escoltes repetides del disc m’han fet tornar a aquests paisatges sonors amb una pregunta diferent: no tant si podem reconstruir la natura amb eines artificials, com què som capaços de reconèixer-hi. Potser l’electrònica no ens retorna els paisatges que perdem, però sí que ens permet imaginar com podrien continuar ressonant.
Tanmateix, les eines de la producció electrònica no funcionen com una recreació nostàlgica d’un passat idealitzat, sinó com a matèries vives, susceptibles de ser transformades fins a adquirir una nova identitat sonora. I potser és aquí on trobo una de les lectures més suggeridores de Dja dja: la possibilitat d’entendre la transformació no només com una pèrdua, sinó també com l’obertura d’un nou escenari. La natura persisteix, però no necessàriament intacta: també es transforma, i el disc d’Herlop sembla explorar les formes que aquesta transformació podria adoptar.
Per tothom que s’hi vulgui aventurar, aquest divendres 16 d’octubre, a les 21:00 h, a l’Auditori, Marina Herlop presenta «Dja Dja».







