La disconformitat ens porta a arriscar i ampliar els límits. Quan no ens trobem bé busquem la satisfacció en noves sensacions; això li ha passat a Troye Sivan amb “She’s the best”. L’artista explora nous registres per mostrar una catarsi personal i camuflada per l’ambient festiu i lúdic en què situa la narrativa i que origina part d’aquesta. Explica com enfronta la sensació d’aïllament per la dificultat de construir vincles estables en una vida dominada pels continus desplaçaments i vaivens professionals.
El seu quart àlbum d’estudi arriba després del punt més àlgid de la seva carrera amb “Something To Give Each Other” (2023). Però el més difícil ha vingut ara. És ben sabut per tothom que donar continuïtat a allò exitós no és mai fàcil. Les expectatives sempre són més altes i, en conseqüència, les probabilitats de decebre també.
Enmig d’aquest dilema emocional, Sivan inicia amb una oda a les dones de la seva vida a partir del tema homònim. Elles simbolitzen un refugi on evadir-se del que el fa sentir malestar. D’aquesta manera l’australià també es reconcilia amb la seva feminitat explorant-la des de nous àmbits.
Ara bé, ‘She’s the best’ ha despertat fílies i fòbies a parts iguals. Mentre la producció i el missatge són rics, el fet que el single sencer fos en spoken word (parlat musicalment en lloc de cantat) havia generat el temor que tot el disc fos igual. ‘Party’ havia potenciat aquest rumor, però ja avanço que res més lluny de la realitat. Encara que admeto que mai tantes versions d’una frase i una molt bona base m’havien enganxat tant. Probablement, ajuda que sigui un sample del mític tema ‘Music’ de Madonna, una de les màximes inspiracions del cantant.
L’evolució sonora és clara i s’encara cap a un procés experimental per part de Troye. S’aprecia una transició al llarg de tot l’àlbum que parteix de l’excitació del dance-pop de ‘Canada Dry’ i ‘I Do This For You’. El focus està en la festa i la diversió, però això es perd gradualment en funció que s’aprofundeix en el buit que viu realment l’artista malgrat estar envoltat sempre de gent.
L’electrònica deixa de tenir certa presència en favor de les guitarres, el piano i arranjaments més càlids. ‘Cowboy’ explora la dificultat per expressar els seus sentiments per culpa de la masculinitat tòxica arrelada en ell i ‘Embarrasingly’, una de les millors balades que ha fet mai, verbalitza la incomoditat que li genera admetre que encara pensa en una relació molt passada. Les estrofes adquireixen un to més íntim, sense renunciar al culte al cos i la sexualitat que el precedeixen, al més pur estil Madonna o Janet Jackson. Sempre serà un encert quan es tracten temàtiques així amb naturalitat i sense tabús, de manera elegant i orgànica perquè tothom pugui connectar.
Arribats a aquest punt, ja puc confirmar que les lletres de “She’s the best” són de les millors de Sivan. Aborden temes propers que exploren la quotidianitat d’algú que interactua diàriament amb una indústria brillant que de vegades el tracta de la manera més fosca. A ‘Sex Star’ es narra com la mirada pública projecta expectatives superficials en la imatge física de les figures del pop i ‘Troye Meets World’ celebra la llibertat, el desig queer i l’autodescobriment exempt de prejudicis.
A mesura que s’avança en el tracklist s’aprecia l’ús constant de veus llunyanes, converses poc perceptibles i sons ambient que suggereixen que el moviment no cedeix. Aquest detall uneix les cançons més inconnexes, però es torna en la seva contra en moments puntual on resulta abusiu o sobrecarregant.
En el context de soledat emocional que ha explicat el mateix Troye, moltes cançons han acabat abordant la manifestació d’una connexió amorosa especial que encara no coneix. ‘Le Boy’ i ‘Love So Big It Hurts’ assalten el tema amb les melodies més experimentals de tot el repertori. Malgrat això i en contraposició, són les que més desapercebudes passen.
Tot el contrari passa a ‘FF’ (F*cking Forever), que m’atreviria a dir que és de les millors cançons de l’àlbum. La melodia t’envolta i equilibra balada romàntica i producció electrònica a la perfecció. Cada vers irradia el desig d’amor durador i el videoclip ho complementa amb una estètica melancòlica i senzilla, no necessita més.
I semblava que anava tot molt bé, però els finals no són fàcils. L’àlbum acaba amb ‘Lost Time’ i, honestament, és una cloenda que no està a l’altura. És el tema amb menys personalitat, i això que es tracta de l’única col·laboració que hi ha. El contrast de veu i estil entre Troye i Lily-Rose Depp ho salva, però no és suficient i quan s’acaba et deixa fred.
Si una cosa demostra Troye Sivan amb “She’s the best” és que no s’acomoda. L’artista s’ha atrevit amb nous registres i ha exposat una nova part d’ell que no coneixia a través de les seves lletres. El buit en l’abundància i l’estímul continu: són dues realitats molt marcades i ben acompanyades musicalment que conviuen i que no tindrien sentit explicades per separat. El projecte demostra que a vegades els mals moments són necessaris per atrevir-nos a arriscar i trobar la satisfacció expandint els límits fins aleshores establerts.
