Us en faríeu creus si sabéssiu totes les vegades que he sentit la frase “Pyttipanna estan preparant un EP”. Feia temps que el grup treballava en aquest primer projecte i finalment “Postres o cafè” ja és una realitat. El debut del grup arriba en forma d’un EP amb cinc cançons que, més que presentar-se com un conjunt de temes, estableixen unes bases molt sòlides sobre les quals construir aquest projecte que engeguen. Des del nom de l’EP, aquest remet a la quotidianitat, la proximitat, i en cançons que parteixen d’experiències universals, explicades sense artificis.
Des de l’obertura de l’EP, amb ‘Bombolletes en el txiqui’, el grup deixa entreveure un sentit de l’humor que caracteritza a la banda i una actitud despreocupada que formarà part d’aquest projecte. Pyttipanna es presenta com una colla d’amics que s’ho passen bé fent música i aquesta actitud es transmet des de les primeres notes. Entre guitarres i referències quotidianes, la lletra retrata situacions universals amb un punt descarat. Que li preguntin, sinó, a la caixera que coneixerem més endavant. Com es presenten ells mateixos a la cançó; porten guitarres i poca vergonya.
‘TERRASSA’ manté la calidesa instrumental del projecte i reforça aquella part més melòdica, tot descrivint un procés d’enamorament. En aquest tema és quan la personalitat del grup es va fixant i veiem que els trets descrits a la primera cançó són part de Pyttipanna. Aquesta és una cançó que contrasta amb ‘Ni les onades’, que es diferencia de l’arrencada inicial amb un canvi de registre. Des de la introducció s’anuncia un tema més solemne, i la cançó deixa entreveure una ruptura o un comiat. Sense perdre la seva essència, el grup demostra que també poden explorar emocions més íntimes, com les llàgrimes que acaben caient al mar.
Si hi ha algun dubte sobre el caràcter de la banda, ‘Cajera‘ els acaba d’esvair. Potser és la cançó més directa i desacomplexada del conjunt. Aquí el grup hi desplega tot el seu humor i la seva poca vergonya per acabar transmetent una sensació molt clara: abans que una banda, semblen una colla d’amics que gaudeixen de fer música junts. Una complicitat contagiosa que es converteix en un dels trets més distintius del grup.
L’EP es tanca amb ‘Negrita’, tornant a abordar els sentiments però sense deixar de banda l’espontaneïtat. Frases com “Em tens amarrao, deixa’m si us plau” resumeixen molt bé la barreja d’afecte, ironia i naturalitat que travessa tot el disc. La versió en acústic, que podreu gaudir si els aneu a veure en directe, reforça encara més la composició i l’esperit de germanor que transmeten, amb celebració final inclosa.
En una època en què el panorama musical comença a estar marcat per la hiperproducció i les estratègies de mercat, Pyttipanna sembla reivindicar una altra manera d’entendre la música. Per amor a l’art. La espontaneïtat i l’humor són elements clau del seu projecte, que semblen transformar l’escolta d’aquest EP en una porta d’entrada al seu grup d’amics. Musicalment, l’EP aposta per uns arranjaments que acompanyen les cançons sense eclipsar-les, sempre al servei de la lletra, per convertir el disc en una escolta fluida.
Els Pyttipanana han construït en aquest primer projecte una base molt sòlida sobre la qual treballar. “Postres o Cafè” funciona com una carta de presentació per fer-nos una idea sobre el que hi podrem trobar en aquest projecte. De moment, un EP coherent i fresc, que deixa clar que al darrere del grup hi ha tot el que els cal: criteri compositiu, musical, i una identitat que encara té molt marge per créixer.
