Quan vaig veure que Finn Wolfhard havia tret nou àlbum, vaig pensar: «A veure què ens té preparat l’actor de Stranger Things». Perquè, tot i que la seva cara més coneguda continua sent la d’actor, Wolfhard fa anys que també construeix una trajectòria dins de la indústria musical.
Ara, amb «Fire From The Hip», presenta el seu segon àlbum, un treball amb què l’artista pren definitivament el control de la seva música. El seu primer projecte, «Happy Birthday», va ser coproduït amb Kai Slater, de Lifeguard. De cara a aquest nou disc, Wolfhard assumeix el procés de producció per explorar fins on pot arribar com a músic.
Si en el seu debut el so lo-fi i les influències del garage rock eren alguns dels elements que definien el seu so, amb el nou el canadenc amplia el seu llenguatge i incorpora noves influències com el rock clàssic, el country, l’indie rock o el power pop. El resultat és un àlbum més divers musicalment i, sobretot, més ambiciós, però que manté alguns dels trets que ja l’identificaven.
La primera cançó del disc, ‘I’ll Let You Finish’, ho deixa clar. Un riff de guitarra ens introdueix en aquesta nova etapa del cantant, que poc després apareix amb la seva veu per endinsar-nos en un indie rock que marca el to del treball. Des del primer moment hi trobem un Finn més madur, conscient de la direcció que vol prendre com a artista i segur a l’hora d’afrontar aquesta nova etapa musical.
L’amplitud d’estils continua amb ‘Lights Go Down’, on el compositor ens porta cap al country. El canvi d’estil funciona especialment bé perquè Wolfhard no sembla forçar aquesta nova influència, sinó que l’integra amb naturalitat dins del seu univers. El resultat és una proposta que, com el mateix canadenc ha explicat, neix també de tot el que ha après durant aquests anys de carrera artística. En aquesta cançó, el cantant explica un moment en què es trobava deprimit i com se’n va adonar mentre mirava «The Batman», de Robert Pattinson, quan va veure que s’anava quedant adormit. Tot i parlar d’un moment així, Finn hi introdueix un punt còmic que podem veure al final de la cançó amb la frase «No more excuses. Except for Avatar 3, I’ll be one with the snoozes». Que l’actor relacioni directament aquest episodi amb la depressió ens ajuda a entendre per què la soledat és també un dels temes que més apareixen al llarg del disc.
Peces com ‘Follow’ i ‘Crater’ deixen una sensació més fosca i són algunes de les cançons més introspectives de l’àlbum, ja que parlen de la solitud, una sensació que Wolfhard coneix de primera mà. La seva carrera com a músic i actor fa que hagi de viatjar constantment i, tot i que des de fora pot semblar una cosa molt positiva, també té una part més complicada. Estar sempre d’un lloc a un altre li permet conèixer molta gent i crear nous vincles, però mantenir-los és més difícil quan no pots estar assentat en un mateix lloc i saps que en poc temps hauràs de tornar a marxar.
Aquesta dualitat també es podria relacionar amb la portada del disc, on apareixen dues versions de Finn i una d’elles apunta l’altra. Podria representar les dues cares de l’artista: d’una banda, Wolfhard com a músic i, de l’altra, com a persona. Una dualitat que reflecteix les dificultats que ha d’afrontar i el possible conflicte intern entre la seva vida personal i la seva faceta com a artista.
‘Nice to Meet You Again’ és una de les cançons més optimistes del treball, on domina el power pop, amb molt de jangle de guitarra. La cançó parla de la il·lusió de tornar a veure una persona després d’un temps, d’aquí el seu títol. Però darrere d’aquest punt més optimista també hi podem trobar una connexió amb el que Finn explica al llarg de l’àlbum sobre la soledat i la seva vida personal. Tornar a trobar-se amb algú pren un significat diferent quan la seva vida està marcada pels viatges constants i per la dificultat de mantenir els vincles.
Sens dubte, una de les cançons que ha generat més rebombori a les xarxes és ‘Oscilloscope’. Amb menys d’un minut i mig de durada, la cançó ha despertat tota mena d’especulacions entre els fans, especialment per una part de la lletra en què l’artista parla d’un “pretty guy” i d’una “pretty girl”. Alguns han considerat aquestes paraules com una possible referència a la seva orientació sexual, però el cantant no ha confirmat aquesta lectura i, per tant, continua sent només una interpretació dels fans.
I és que interpretar les lletres de Wolfhard com un reflex directe de la seva vida personal no sempre és tan senzill. El canadenc també gaudeix inventant històries i personatges a través de les seves cançons, com demostra ‘Maggie’. Ell mateix ha explicat que Maggie no és una persona concreta, sinó que simplement li agradava el nom i la idea de construir una història inventada al seu voltant.
El més interessant de «Fire From The Hip» és precisament aquesta capacitat de moure’s entre estils sense perdre una identitat pròpia. Wolfhard no sembla interessat a demostrar que pot fer country, indie rock o power pop per separat, sinó a utilitzar tots aquests sons per ampliar el seu univers sonor. El fet que en aquest disc assumeixi també la producció li dona la llibertat per construir-lo a la seva manera i explorar sense haver de limitar-se a una única sonoritat. I això és, en certa manera, el que millor reflecteix el treball: un Finn Wolfhard més interessat a crear i experimentar que no pas a buscar l’estrellat. El resultat és un àlbum que sona més segur i més ambiciós que el seu debut, però que continua mantenint aquella espontaneïtat que ja era present a «Happy Birthday».
En conjunt, el segon disc del canadenc és un treball sòlid, sobretot per la manera com tots aquests estils, els temes que aborda i la pròpia veu de Wolfhard acaben encaixant sense que el resultat se senti dispers. Ara bé, tampoc és un àlbum pensat per agradar a tothom. El seu univers sonor és força concret i, probablement, qui ja connecti amb aquest tipus de música hi trobarà un disc fàcil de gaudir, mentre que per a algú que s’hi acosti sense conèixer el seu estil pot ser més difícil que la proposta aconsegueixi enganxar-lo a la primera. No és un disc que busqui arribar a tothom, sinó trobar el seu públic.
En definitiva, «Fire From The Hip» suposa un pas endavant en la carrera musical de Finn Wolfhard. Qui el coneix sap que l’artista mai ha volgut quedar encasellat en el paper de Mike Wheeler. La seva carrera ha anat molt més enllà de la sèrie que el va donar a conèixer, amb papers en pel·lícules com «It», «Ghostbusters: Afterlife» o «The Goldfinch». També ha assumit els rols de guionista i director a la pel·lícula Hell of a Summer l’any 2023. I en la música, primer amb Calpurnia i The Aubreys i ara en solitari, també ha anat definint la seva pròpia trajectòria.
Amb «Fire From The Hip» Finn Wolfhard mostra que ha crescut, ha ampliat els seus horitzons i cada vegada té més clar quin lloc vol ocupar dins del món de la música. Ja no és només l’actor que interpretava Mike Wheeler a «Stranger Things», sinó un artista que està construint el seu propi camí i, sobretot, la seva pròpia veu.
