En ple retorn als escenaris amb la gira del seu darrer disc “eternal sunshine”, i després d’haver estat focalitzada en projectes cinematogràfics com Wicked, arriba “petal”, el vuitè àlbum d’estudi d’Ariana Grande.
Lluny de buscar una continuació directa del seu treball anterior, la cantant presenta la seva proposta més introspectiva i experimental, marcada per la voluntat de reinventar-se en un moment especialment convuls de la seva vida personal i artística.
El concepte del disc gira entorn de la metàfora d’un pètal que neix entre les esquerdes de l’asfalt. Una idea que l’artista utilitza per parlar sobre la resiliència i la capacitat de trobar esperança enmig del caos emocional. Al llarg dels tretze temes de l’àlbum, Grande explora el desamor, l’autoestima, i la pressió de la fama. Alterna entre la ràbia envers relacions passades, la por de tornar-se a enamorar, i la crítica a l’escrutini que l’acompanya.
“Petal” s’allunya del pop usual d’Ariana Grande. Sintetitzadors, caixes de ritmes, i paisatges electrònics donen forma a un disc que prioritza l’ambient i les sensacions. Hi ha més espai per a melodies subtils i estructures que es mouen entre el pop alternatiu contemporani i el R&B.
La producció és, sens dubte, l’aspecte més fascinant del disc. Els primers segons de ‘kiss me’, el tema que obre l’àlbum, ja transporten a una atmosfera molt definida. Cada cançó té detalls i capes sonores que construeixen una identitat pròpia. És una producció sofisticada, arriscada, i molt coherent.
Ara bé, aquesta mateixa cohesió pot acabar jugant en contra. Diverses cançons semblen partir d’una idea similar i comparteixen un mateix to emocional. Això provoca que alguns temes acabin dissolent-se entre si. La uniformitat sonora dona personalitat al projecte, però també genera certa monotonia. De fet, excepte ‘bad thing (bunny hop)’, poques cançons arriben a un clímax real.
La veu de Grande també acompanya aquest gir sonor. Es decanta per una interpretació delicada, sovint amb un to molt fi que reforça el caràcter íntim del disc. Alhora, però, la fa sonar distant i enterrada sota les capes instrumentals. Tot i això, en temes com ‘never get over me’ es troba l’equilibri entre la nova Ariana i la de sempre. La cantant aconsegueix combinar el registre subtil amb els cors aguts i els girs vocals que han definit la seva música. És precisament en aquest punt mitjà on el disc brilla.
També hi ha espai per a cançons que connecten directament amb la faceta més reconeixible de l’artista. Els temes ‘big feelings’ i ‘like i do’ són els que més recorden a l’Ariana Grande que tothom coneix. Les seves melodies i l’estructura pop les converteixen en cançons molt reconeixibles, encara que les lletres no acabin de destacar especialment. Aporten dinamisme a un àlbum introspectiu.
Per primera vegada en la seva llarga trajectòria musical, Grande ha assumit pràcticament tota la composició del projecte. La intenció és evident, però el resultat final és irregular. Tot i que el disc conté moments de vulnerabilitat genuïna i reflexions interessants, també s’hi troben idees que semblen no acabar de connectar entre elles.
Les lletres són la principal frustració de “petal”. Tenint en compte el context personal i mediàtic dels últims anys, l’expectació general era d’una obra més directa, disposada a confrontar les narratives que han envoltat l’artista. De fet, la mateixa cantant havia definit el disc com una manera de trencar amb les “veus externes”. Tot i això, sembla optar per l’ambigüitat. La intenció de crear cançons obertes a múltiples interpretacions és evident, però costa d’entendre quina és la idea central de cada tema.
En part, aquesta sensació s’explica per una producció que, de tan present i treballada, acaba absorbint el missatge de les cançons. Les paraules sovint queden en un segon pla. Aquesta decisió artística reforça la identitat de l’àlbum, mentre també dificulta que alguns temes deixin una empremta real.
Potser no és el disc que s’esperava. L’àlbum que la cantant havia descrit com a “feral” acaba sent un dels treballs més continguts de la seva carrera. No té la força melòdica que destaca en “eternal sunshine”, ni la frescor dels seus primers treballs. Té, però, una voluntat clara de redefinir-se.
“Petal” és el clar retrat d’una Ariana Grande més madura, més introspectiva, i menys interessada en agradar a tothom. Una artista que prefereix explorar noves vies abans que repetir camins coneguts, encara que això impliqui sacrificar part del que la va convertir en una estrella del pop.
