«Wow!». Aquesta va ser la paraula que l’astrònom Jerry R. Ehman va escriure el 1977 després de detectar una enigmàtica senyal de ràdio amb el radiotelescopi Big Ear de la Universitat Estatal d’Ohio. Gairebé cinquanta anys després, Muse recupera aquella misteriosa transmissió per donar nom al seu desè disc d’estudi, «The Wow! Signal», un àlbum que converteix la ciència-ficció, els extraterrestres i els contrastos entre tecnologia i religió en el seu principal fil conductor.
La ciència-ficció especulativa fa anys que forma part de l’univers de Bellamy, Wolstenholme i Howard i aquest darrer treball no n’és una excepció. El grup britànic torna a mirar cap a l’espai per reflexionar sobre el caos contemporani i la recerca de significat a través d’un disc que combina paisatges electrònics, guitarres agressives i una posada en escena gairebé cinematogràfica.
Però la paraula «wow» no només dona sentit al títol del disc, sinó que també descriu perfectament la sensació que deixa la seva obertura. El treball s’inicia amb ‘The Dark Forest’, una peça que des dels primers segons combina de manera inesperada el rock amb cants gregorians mentre relata l’arribada d’una presència gegantina a la Terra. Aquesta fusió entre religió, electrònica i sons defineix des del primer moment la personalitat del disc i deixa unes expectatives molt altes per a la resta de l’àlbum.
Després d’un inici tan potent, ‘Nightshift Superstar’ manté el rock electrònic, però ja no sorprèn de la mateixa manera. És una peça que funciona, però no acaba de deixar empremta. Aquesta petita baixada de ritme continua amb ‘Shimmering Scars’, tot i que en aquest cas el problema és un altre. La cançó sembla avançar cap a una explosió emocional, en sintonia amb una lletra que parla d’un amor perdut i de la sensació de no haver estat mai suficient. El desenllaç no acaba d’estar a l’altura de les expectatives que genera. Fins i tot quan apareix una mena d’orgue al tram final, tot apunta que la peça acabarà enlairant-se, però es queda a mig camí.
Però, afortunadament, el disc recupera la pols amb ‘Cryogen’. Un soroll irromp des dels primers segons i, de seguida, una guitarra pren el protagonisme, posant l’oient en alerta i fent pujar les revolucions. Tot plegat es combina amb una veu molt més raspada que en altres peces, fet que encaixa perfectament amb el to més contundent de la cançó. La lletra parla d’una noia que és com la criogènia: et congela, et deixa paralitzat. És curiós, però, perquè la música transmet just el contrari. És una de les peces més metàl·liques i amb una força que costa escoltar sense deixar-se endur pel ritme. La recuperació continua amb ‘Unravelling’, el primer avançament del disc. En ella Muse reflexiona sobre la recerca d’identitat en un món caòtic a través d’una sonoritat que va creixent en intensitat fins a esclatar en un final dominat per riffs distorsionats. Les dues peces són les que millor representen el vessant més contundent del disc i demostren que és quan els britànics aposten pel so més metàl·lic que el treball ofereix els seus millors moments.
En canvi, ‘Be With You’ i ‘Hexagonos’ serveixen més per consolidar la identitat sonora de l’àlbum. La primera recupera la combinació d’orgue, sintetitzadors i rock, mentre que una lletra de caire reflexiu parla de la necessitat de fer un salt de fe per trobar un nou propòsit, reforçant la dualitat constant entre espiritualitat i modernitat. Per la seva banda, ‘Hexagonos’ destaca sobretot pel llarg solo de guitarra inicial i per la interpretació vocal de Matt Bellamy, que combina falsets amb una base electrònica i recorda el so més experimental dels primers Muse. És, sens dubte, un dels moments més memorables del disc.
En el tram final del treball apareix ‘Hush’, l’única col·laboració del disc amb Ellie Goulding, que aporta un registre diferent i una combinació de sonoritats que funciona. Tot i això, les dues veus gairebé no coincideixen més enllà d’alguns cors, fet que deixa la sensació que el duet podia haver estat encara més potent.
Com la misteriosa senyal que li dona nom, «The Wow! Signal» no ofereix totes les respostes. Però tampoc les necessita. Quan Muse deixa parlar les guitarres i s’atreveix amb les seves propostes més ambicioses és quan el disc aconsegueix captivar. És aleshores quan el «wow» deixa de ser només el títol de l’àlbum per convertir-se en la sensació que deixa després d’escoltar-lo.
