Hi ha discs que tenen alguna cosa a dir. Que parlen des de l’amor, des de la més absoluta tristesa, o des de la ràbia, i “DCDV” té una mica de les tres. Aquest és un àlbum que dispara veritats a cada cançó i que concentra la veu d’una generació cremada. El crit de la que s’ha etiquetat com a ‘Generació de vidre’ per explotar davant del feixisme, per explotar davant del privilegi i la violència en qualsevol de les seves formes. Un disc que agrupa una generació amb una lluita compartida.
“DCDV” juga amb estils com a eina per poder comunicar tot allò que té per dir. Uns sons que donen singularitat i personalitat al projecte i l’artista aprofita per retratar el lloc des d’on escriu. Retrata una terra, una cultura i una llengua que amb aquest àlbum defensa. Parla d’un patrimoni amb el qual col·labora a partir d’aquestes onze cançons.
Com a mostra d’aquest patrimoni, les primeres notes de l’àlbum ens introdueixen en un costumisme arrelat a la identitat de l’artista. ‘ACCIÒMO’ compta amb notes d’una orquestra sencera que ens transporta a un paisatge rural, a un escenari religiós, fins i tot. Una tradició i un record que es trenquen ràpidament amb l’aparició d’una base més semblant als registres amb què havíem relacionat l’artista fins al moment. Uns segons que simbolitzen la ruptura generacional entre el que s’havia associat durant molt temps a la música valenciana i aquesta nova era que inclou noms com Abril, Mercè o Naina. Quinto aprofita aquest primer tema per establir la sonoritat de l’àlbum i sobretot presentar-se com a artista. Un cantant arrelat a la seva terra, la seva cultura i la seva llengua. Un nen que parava taula i encara agraeix tenir plat per a tothom. Un Quinto que no escriu des del privilegi sinó des de la ràbia i la consciència de classe. Des de l’amor i alhora el desamor. Unes lletres que defineixen una identitat, tant musical com personal, que al llarg de l’àlbum deixa clar que té molt clares. Perquè com diu en aquesta primera cançó “Esta parcel·la no té preu li pese a qui li pese”.
El retrat de l’artista es va perfilant a mesura que avancem en l’àlbum. A ‘Demà Canvie De Vida’, amb unes pinzellades més electròniques consagra la idea de mantenir-se fidel a ell mateix i a la identitat construïda a través de la seva trajectòria musical, perquè “demà canvie de vida però mai canviaré”. Es presenta com una persona humil però amb les intencions ben clares. Amb “les butxaques buides però el cor està ple” i per el que en podem extreure de les lletres, té la sort de tenir el cor ben ple. Qui sinó podria escriure “Amb els teus ulls em faig un altar”? Res a dir.
Les lletres fan ressaltar el projecte de Quinto. Des d’abans dels primers senzills d’aquest nou àlbum havia construït la seva imatge com a artista de manera contundent. I aquesta no es desdibuixa a l’hora de treballar amb altra gent. La primera col·laboració de l’àlbum, ‘SENSE SENYAL’, de la mà de Romàntic Dimoni, estableix un diàleg generacional que demana tornar a l’essencial. En un contrast entre ritmes urbans i èpica melòdica s’escenifica la sobreexposició actual i la velocitat en els nostres ritmes de vida davant la necessitat de desconnectar i aterrar.
La música valenciana ha tingut els seus màxim exponents en grups com Zoo, Auxili i Obrint Pas, que van portar la lluita als festivals. L’inici de ‘UELCOM TU DE PARADAIS’ és un homenatge als precursors de la música de casa, samplejant ‘Benvinguts al paradís’, de Obrint pas. Ràpidament aquests ritmes s’enllacen amb un rap musicalitzat identitari per la figura de Quinto. L’habitatge i la consciència de classe marquen els versos d’aquesta cançó, reivindicant que “estic vivint en un pis patera, la vida per la capi s’ha tornat una quimera”.
Totes aquestes queixes surten de l’amor. L’amor cap a una terra, unes tradicions i unes costums. Construint un àlbum que no és només un crit, sinó una oda cap a tot allò que estimem i ens defineix. Inevitablement, també cap a l’amor romàntic. Amb un canvi de sonoritat Quinto ens parla d’un amor que està ‘A Punt De Perdre’ i projecta a dues persones que s’allunyen, tot i el vincle que les pugui unir encara, que potser no és suficient. Perquè “tu t’has fet formal i jo m’he fet artista”. Un amor que es desmunta peça a peça i acaba en ‘CAIGUDA LLIURE’, cançó en què veiem a l’artista acompanyat d’Abril. Aquesta és la mostra de com els contrastos poden funcionar. El fraseig melòdic de Quinto i la dolçor en la veu d’Abril conversen al llarg de la cançó, celebrant la connexió física com a refugi davant els dimonis externs. Musicalment, ens trobem davant una cançó que s’allunya d’aquesta ràbia social que havia marcat l’àlbum, i abraça un oasi de calma.
Acomiadem aquesta història d’amor abans de temps. Cantem des de la intimitat, i des del buit que hi ha després. A ‘Marrons’ coneixem la sinceritat, la pena i la lluita inútil contra el pas del temps. Que de la mateixa manera que fa que dos cossos es tornin un, també et fa enyorar uns ulls que ja no recordes com eren. El retrat de la impotència davant una figura que es desdibuixa al teu cap, i que inevitablement passaràs a recordar a grans trets. Ens capbussem en aquest sentiment a ‘Les Hores Mortes’, en un procés que et fa avançar o et deixa enrere. La dicotomia entre deixar escapar o intentar-ho una mica més. Perquè “Et voldré des del record, des del passat” però no et vull en el record.
Una de les decisions més importants a l’hora de llençar un nou projecte és l’elecció dels senzills, i ‘1DELSNOSTRES’, és un cop damunt la taula. Una proposta sincera, crítica i fresca que et sents orgullós de poder cantar. La cançó funciona com una reafirmació de la consciència de classe. Amb una lletra crua que protagonitza el tema, ‘1DELSNOSTRES’ dispara contra el privilegi i posa en valor l’esforç real i valorar els orígens. Amb un so contundent transita des de la ràbia generacional a la vulnerabilitat pròpia d’algú que se sent trait per els valors d’aquells que té al costat. Però es mostra fidel en tot moment a les seves eleccions, que l’han portat fins a “DCDV”. Una proposta que equipara amb un barquet, que “segueix flotant perquè hi ha algú que rema” a ‘ZKITTLES’, on a mesura que s’apropa el final de l’àlbum es mostra orgullós del projecte i el defineix com a autèntic i arrelat, “de calitat, com el puchero de la abuela”. Un projecte que segons explica ell mateix parteix de l’amor, i “la certesa ja vindrà”.
Per acomiadar l’àlbum ens trobem amb uns ritmes més pausats a ‘No Hi Ha Res Urgent’ i la tranquilitat de qui ja ha fet tot el que volia. Quinto afirma que “tinc ganes de fer música i en faré”, però a la sortida de l’àlbum podem dir que el projecte és molt més que un projecte musical. “Els xiquets es trenquen les sabates, ara canten més fort els pardals” per representar la satisfacció de saber que ha fet les coses bé. I s’acomiada amb un “Tot es trenca en un segon, gràcies per tot”.
La identitat visual de “DCDV” s’estructura al voltant d’unes tenalles. L’angoixa, la repressió i el fred. Un àlbum que no neix amb la voluntat d’entretenir, sinó que transmet la veu de tanta gent que ha de cridar, ha d’explotar per fer-se sentir. Un àlbum que consagra la proposta de Quinto com a fresca i propera, arrelada al lloc d’on ve, i amb reivindicacions compartides. Cançons que parlen de tu, de mi, un relat col·lectiu que l’artista firma en forma d’àlbum. Cançons que cremen i un àlbum que incomoda a qui ha de fer-ho. “DCDV” i la promesa d’una proposta artística que només ha fet que començar.
