
Han passat gairebé quatre anys des de l’estrena de “Harry’s house”, l’últim treball del britànic. Després de gairebé dos anys de gira, que van englobar les estrenes de “Fine Line” i el seu darrer treball fins el moment, Styles va retirar-se dels escenaris i va passar a un segon pla. Durant tot aquest temps, l’hem pogut veure fer la vida més “normal” possible; passejant per Roma, participant a maratons i, fins i tot, a la proclamació del nou Papa.
Tot i que molts havien perdut la confiança en el seu retorn, el 27 de desembre de l’any passat publicava “Forever, forever” al seu canal de YouTube. En aquest vídeo, que s’allarga més enllà dels vuit minuts, podem escoltar la cançó a piano amb la que va acomiadar-se del Love on Tour fa tres anys a Itàlia. Una cançó que ell mateix va compondre i que dedicava als seus seguidors. El 15 de gener, Styles anunciava a les seves xarxes “Kiss all the time. Disco, Occasionally.”.
El disc inicia amb ‘Aperture’, el primer senzill d’aquesta nova etapa. Una cançó que va més enllà dels cinc minuts i que, o l’adores, o l’odies. Amb aquesta cançó, però, deixa molt clar el rumb que tindrà el disc. A les següents cançons trobem un bloc molt disco, amb ‘American Girls’, ‘Ready, steady, go!’ i ‘Are you listening yet?’. Totes tres són cançons molt ballables, festives, amb uns ritmes i característiques comunes. A més, capten molt l’atenció de l’oient. Cal destacar l’ús dels sintetitzadors a totes tres cançons, que marquen molt l’essència que Harry Styles busca en aquest disc: viure la vida com una festa.
Després de la festa, arriba la calma. O això és el que diuen. A ‘Taste Back’ i ‘The Witing game’, ens trobem amb dues cançons més íntimes. Ja no trobem un Harry tan festiu, sinó un Harry més íntim en aquestes dues cançons d’amor. La primera, parla de retornar a una persona del passat i els sentiments que això evoca. D’altra banda, a ‘The Waiting Game’, parla d’esperar-se a un amor que, potser, no arriba mai. Tot i que els seus sons enganyen, a ‘Season 2 Weight Loss’, Harry Styles ens parla, entre sintetitzadors i sons més disco, del desgast que suposa esperar un amor no correspost.
Així doncs, arribem a la que, per mi, és una de les millors cançons del disc. ‘Coming up Roses’ és la cançó d’amor per excel·lència d’aquest àlbum. Un tema lent, acompanyat d’una orquestra d’instruments de corda, on Harry Styles canta al seu amor; there is only me and you.
Una cosa que caracteritza els discs de Harry Styles, són els canvis d’emocions sobtats. Ja va passar amb “Harry’s House”, quan vam passar de ‘Matilda’ a ‘Cinema’, i “Kiss all the time. Disco, occasionally.” no anava a fer curt. Amb ‘Pop’ toca eixugar-se les llàgrimes i aixecar-se a ballar de nou. Per mi, aquest és el temacle del disc. Una cançó que ens transmet molta llibertat, festiu i molt ballable. Tot seguit, ens trobem amb ‘Dance no more’, un temacle vuitanter que ens introdueix a la recta final del disc.
Ara sí, arribem al final del disc. A ‘paint by numbers’ veiem un Harry molt íntim, que parla del pas de la vida i del temps. Diferents sectors dels fans del britànic han intentat identificar el significat de la cançó, molts d’ells atribuint-la a un homenatge a Liam Payne. El disc tanca amb ‘Carla’s Song’, una oda a viure la vida amb intensitat: it is all waiting there for you.
En general, “Kiss all the time. Disco, occasionally.” és un bon treball, on veiem un Harry Styles que es mou per tots els gèneres on ell se sent còmode. Tot i això, penso que no és el seu millor treball. No perquè no sigui un bon disc, tot el contrari de fet. Si no perquè penso que els seus anteriors treballs són molt difícils de superar. He d’admetre que el tinc un bucle des de la seva estrena i, en la seva defensa, després de veure “Harry Styles: one night in Manchester” a Netflix, diré que la posada en escena d’aquest últim disc és espectacular.












