El talent i el bon cant ja són tot un mèrit, mai és fàcil reinterpretar peces ja fetes i amb una identitat establerta en l’imaginari col·lectiu. Ara bé, defensar la música pròpia i donar-la a conèixer a la resta és un repte molt major. Cloe Riembau s’hi enfronta amb “Equilibris sense xarxa”, el seu àlbum debut format per deu cançons que es mouen entre l’indie i el pop d’autor.
Al llarg de la proposta, sentirem a parlar d’un tema molt recurrent en la música, però que no ens cansa mai. A aquestes alçades ben segur que ja has pensat que es tracta del desamor, i així és. El disc relata com és el després d’una relació llarga que ha deixat com a resultat un cor perdut i inestable que tracta de recompondre’s mentre s’adapta a una nova rutina.
Tot comença amb el ritme captivador de ‘Si te’n vas’. És un tema que guanya transcendència amb els cors de la tornada i dota a la melodia d’un caire grandiloqüent que t’endinsa de ple en l’escolta de l’àlbum. És a dir, compleix amb tot allò que ha de fer un inici: ser atractiu i instigador a fer-nos continuar amb el que ve després. I, en aquest cas, el que arriba és ‘La primavera’. Ho fa amb una visió més provocadora i amb menys actitud de lamentació pel desamor. Una base més produïda i arriscada dona ritme a un plantejament clar: “ja t’enyoro i encara no has marxat”, sentenciant un vincle que es dilueix per moments.
I més aviat de l’esperat arriba el punt àlgid: ‘Un fil’. El que ha estat un dels avançaments de l’àlbum compta amb una tornada potent que, un cop sona per primera vegada, no hi ha qui se’n desprengui. La lletra convida a no ignorar allò que fa mal, però no s’hi recrea, ja que “la vida et penja d’un fil quan la mires de perfil”. És a dir, que tot i que les coses no siguin favorables, Riembau ens dona impuls amb la que ja és la meva cançó preferida de l’àlbum.
Ara bé, arriba el moment de baixar pulsacions a ritme de punteig de guitarra. ‘Res no quedarà’ és una oda a la sensació de buit que hi ha després que algú amb molta presència en la nostra vida, de cop i volta, ja no hi sigui. Quan això passa, la rutina esdevé un cúmul de contrastos que Cloe també reflecteix musicalment quan sonen els primers sintetitzadors de ‘De maig a juny’. Però l’essència d’aquest tema resideix en què, amb una escolta superficial, ja es pot fer una lectura oberta amb la qual s’identifica tot aquell que senti la vida de manera intensa i genuïna.
Arribat aquest punt, ja és assumible que a la vigent guanyadora del Sona9 li agrada coquetejar amb les tornades de les seves cançons i afegir-los-hi algun tret distintiu. ‘Les hores’ destaca en això per dos elements concrets. Per una banda, les veus recitades que repeteixen alguns versos els doten de més pes narratiu i, per l’altra, les inconfusibles flautes de la melodia que fan evident el perquè l’artista acostuma a tancar els seus concerts amb aquest tema.
En una situació de canvi transcendent com el que es narra en el disc és fàcil perdre’s a un mateix o no ser una prioritat. ‘Purgatori’ busca deslligar-se de tot allò que es porta a sobre: “ja ningú pot governar-me” o “m’havia de guanyar abans de guanyar-te” són autèntics lemes d’empoderament que categoritzen directament la cançó com a un himne.
Malgrat que es tingui una identitat artística clara, un projecte de debut acostuma a anar acompanyat de certa experimentació sonora. Les ‘Llavors de foc’ pugen la temperatura i rellueixen el vessant més passional de l’amor. Es torna a una producció més treballada que corrobora aquest batibull de melodies esmentat.
La distància amb qui ja no hi és augmenta i, al mateix temps, la cloenda de l’àlbum arriba. ‘Aire entre tu i jo’ és un títol summament descriptiu. Es tracta d’un respir, una brisa que calma la voràgine de sensacions que s’expliquen en els anteriors temes. És l’antesala idònia per un desenllaç que no esperava: ‘S’ha fet de nit’. El ritme i melodia amb resquícies positives endolceixen un missatge cru, però real: “tot això se’m fa tan gran quan estic dins el llit i ja s’ha fet de nit”, un vers que supura sinceritat a dolls. I és que no sempre es pot estar bé i cal no amagar-ho, per aquesta raó a vegades no necessitem finals feliços per tenir bons finals.
Cloe Riembau aterra en la indústria musical amb una carta de presentació que la situa com una artista intimista i potent. “Equilibris sense xarxa” és un projecte que aposta per explorar el pop indie des de diversos angles per treure’n un profit de tots ells. Les lletres són farcides de metàfores, però es mostren comprensibles i algunes de les melodies es caracteritzen per detalls significatius i minuciosos. En conclusió, un àlbum que busca fer-nos entendre que, malgrat que no sempre hi hagi una xarxa, acabarem fent equilibri.
