Sempre s’espera que tots els artistes i grups tinguin una relliscada en algun moment de la seva trajectòria: una cançó dolenta, un àlbum més aviat fluix… La Ludwig Band fa música des de fa vuit anys, però, a ells, aquest moment encara no els ha arribat.
Després de publicar “Gràcies per venir” (Indian Runners i Ceràmiques Guzmán) i portar-lo en un directe impecable durant dos anys, ara tornen amb “Pel barri es comenta” (L’Animeta), on mostren una faceta més sentimental, però sense perdre el seu característic sentit de l’humor.
La influència del rock clàssic encara es pot veure en alguns temes on destaquen els teclats, les guitarres elèctriques i l’enèrgica secció de vent, com a ‘Xavier, el tècnic de so’ —un dels millors temes de l’àlbum—. Tampoc deixen enrere el folk, que s’aprecia a ‘Si fa no fa, Rapunzel’, o a ‘On t’has ficat aquesta nit?’. Però, en algun moment, també s’hi intueix un toc de pop-rock dosmiler. Només cal sentir les guitarres i la bateria de ‘Creure’.
Més sentimentals que mai
El que més diferencia aquest disc dels anteriors és la manera en com parla de l’amor i, sobretot, el desamor. Com sempre, les lletres de Quim Carandell són divertides, atrevides, delirants, i també profundes. Però, aquesta vegada, són més sentimentals que mai. La frase que obra l’àlbum és “De debò m’estimes, o ho dius perquè ho has de dir”, a ‘El teu amor’. I altres cançons com ‘Que bonic’, ‘Enganyar-te’ i ‘Avui hem quedat a les quatre’ podrien fer-te caure alguna llagrimeta si t’enganxen sensible.
En definitiva, es nota que els nois que van començar a fer cançons a l’institut s’han anat fent grans i ja viuen les relacions i la vida des d’un lloc més madur. Això sense deixar de banda l’actitud desenfadada que tant els caracteritza, que també pot servir per explicar aquestes històries de cors trencats. ‘Millor amb ell’ n’és el clar exemple (“Te n’aniràs amb el noi que t’estimes o amb el que s’ofega amb el penúltim trago”). Aquest va ser el primer avançament del disc, i no n’haurien pogut triar un de millor perquè, realment, és la cirereta del pastís.
I, les coses com són, La Ludwig és La Ludwig i no poden evitar deixar frases estel·lars com “he après a posar nou moscada quan faig beixamel” o “aquests ludwigs mamarratxos que sempre canten borratxos” —si aquesta és la clau del seu èxit, que no deixin mai de beure—.
Al cap i a la fi, els de la banda d’Espolla són uns pel·liculers. ‘D’un concert de la Mushkaa’ narra l’inici d’una amistat amb la cantant de Vilassar. Però tanca l’àlbum com si fos la banda sonora d’una comèdia romàntica en què dos enamorats corren l’un cap a l’altre sota la pluja, envoltats de gent, però aïllats del món, mentre sonen uns violins de fons (literalment).
Amb els gairebé imperceptibles canvis de registre, La Ludwig Band sonen com sempre. Però ho fan tan bé, que per què voldríem que canviessin? I que bonic que és que, una vegada més, ens hagin regalat un àlbum tan bo.
