A hores d’ara, poques coses queden per dir del nou àlbum de Rosalía. “LUX” és un gran treball, dels millors que s’han publicat aquest any, i el resultat de molts anys de feina, dedicació i passió de la cantant catalana.
Durant aquests tres dies, i des que es va publicar ‘Berghain’, el debat ha estat servit: que no havíem sentit mai res igual, que la música clàssica no l’ha inventat ella, que altres artistes ja havien fet el mateix fa trenta anys, que és l’artista més gran de la dècada… Totes aquestes declaracions tenen la seva part de veritat: és evident que Rosalía no és la primera persona que fa un àlbum amb una orquestra, que canta líric i en idiomes diferents, o que barreja diferents estils en una mateixa cançó. Però la qüestió no és aquesta.
El secret de l’èxit
La clau de la revolució que ha causat és que l’essència dels seus primers àlbums, “Los Ángeles” i “El Mal Querer”, era flamenc pur; però també és una artista mainstream que ha fet música urbana amb Bad Bunny, Tokischa o Travis Scott; i que va experimentar amb “MOTOMAMI”, demostrant que podia fer el que volgués, que ho feia bé. I ara ha tornat a fer el que ha volgut, i l’ha clavat. Va d’un extrem a l’altre i sempre l’encerta. Pocs artistes del seu nivell s’atreveixen a jugar d’aquesta manera, aconseguint l’èxit cada vegada.
Potser és veritat que tot el que fa Rosalía ho comprem a la primera perquè porta el seu nom. Però encara que, com diuen alguns, no hagi inventat res, no es pot negar la qualitat de “LUX”. Aquest àlbum emociona, desconcerta i fa posar la pell de gallina, tot a la vegada, i això és suficient per considerar-lo una obra d’art.
Una experiència extraterrenal
La manera com combina la seva veu angelical amb l’espectacularitat de les cordes, els vents i la percussió, com a la cançó que obra el disc ‘Sexo, Violencia y Llantas’, o a ‘Mio Cristo Piange Diamanti’ et fa viure ben bé una experiència extraterrenal. Aquesta màgia també la té ‘Sauvignon Blanc’, una carta d’amor preciosa —cap a Déu, cap a un amor o cap a qui sigui; que cadascú ho interpreti com vulgui—.
Al cap i a la fi, aquest és el concepte troncal d’aquesta nova era: l’espiritualitat i la dualitat del cel i la terra. Tampoc és nova aquesta faceta de Rosalía. En tots els seus treballs fa referència a Déu i sempre s’ha mostrat molt oberta amb aquest tema. Simplement, ara li ha donat encara més protagonisme.
Ver esta publicación en Instagram
Innovació, però amb essència Rosalía
A banda de recuperar i continuar amb aquesta temàtica, en la part musical també s’hi troben similituds amb el seu anterior disc, “MOTOMAMI”. A primera vista, la música clàssica no té res a veure amb cançons com ‘SAOKO’ o ‘CHICKEN TERIYAKI’, però entre la maximalitat dels violins, les tubes i els timpans de l’orquestra, també hi ha beats i ritmes que recorden a aquesta etapa. També els silencis sobtats i els finals abruptes d’alguns temes, o els samples i les parts parlades com si s’haguessin colat al disc. També és molta casualitat que l’àlbum anterior acabés parlant de les flors de sakura i de la fi de la seva carrera artística, i ara al tema final anomeni les magnòlies i el seu funeral. Per no parlar de les referències a les motos que fa en diverses cançons.
D’altra banda, tampoc oblida les seves arrels més tradicionals amb ‘Mundo Nuevo’, ‘De Madrugá’ o ‘La Rumba Del Perdón’, amb Sílvia Pérez Cruz i Estrella Morente. Això sí, adaptades a aquesta nova era a la perfecció. Resumidament, Rosalía sempre deixa marcada la seva essència en totes les cançons que fa.
L’etern debat del català
No podem deixar de comentar ‘Divinize’, la cançó en català. Seria greu que de tretze idiomes que ha fet servir un no fos la seva llengua materna. Sí, hauria sigut millor que la meitat de la cançó no fos en anglès i que l’Escolania de Montserrat no cantés en castellà en altres temes de l’àlbum, però pitjor seria que no hi hagués ni una paraula de català en tot el disc, i que l’artista no hagués triat el talent que tenim a casa per col·laborar en un treball d’impacte mundial. No ens hem de conformar amb les engrunes, però potser tampoc cal criminalitzar-ho tot.
En tots els àlbums hi ha cançons que despunten més que d’altres i que sonaran a tot arreu. En aquest cas, seran ‘Berghain’, ‘La Perla’ i ‘Reliquia’, i amb raó, perquè són fantàstiques en tots els sentits. A més, les dues últimes tenen les lletres que agraden als fans de Rosalía, que permeten crear tota mena d’hipòtesis sobre a qui van dirigides. Però les 15 cançons de “LUX” s’han d’escoltar una darrere l’altra, per ordre —així hauria de ser amb tots els àlbums—, per poder viure l’experiència completa de viatjar de la terra al cel.
