Fa anys, parlo des del 2010 fins al 2015 aproximadament, l’indie va tenir una època daurada. Grups com Two Door Cinema Club, Arctic Monkeys, Mike Snow, The Kooks o Kakkamadafakka ho estaven rebentant, sobretot gràcies a l’estètica hipster que estava de moda en aquells temps.
Des de llavors, l’indie s’ha mantingut en un perfil baix i si no arriba a ser per programes com el ‘Fila Indie‘ d’aquesta casa, molts estaríem despenjats d’aquest món. Afortunadament, ha bufat una brisa nostàlgica que ens ha traslladat a aquella època. Té nom i cognom: Deadbeat de Tame Impala.
Però, compte, ho ha fet amb el seu estil, estil indie clàssic, sobre un llit d’electrònica suau i juganera. La primera cançó ‘My Old Ways’ ja et dona una pista de per on aniran els trets i, bàsicament, reafirma el que acabem de comentar. Recupera sons clàssics de l’indie com els cors celestials, com m’agrada anomenar a mi, amb una base electrònica chill més pròpia de Milky Chance o Benjamin Francis.
‘No Reply’ , em recorda a Crystal Fighters però es pot diferenciar l’estil propi de Tame Impala. S’ha de dir que, al cap i a la fi, la majoria de les cançons del disc segueixen una tònica similar, només amb les 3 primeres cançons ja pots intuir per on aniran els trets la resta de l’àlbum. I sí, algunes cançons semblen la banda sonora del Pull & Bear, així que si no ets fan, se’t pot fer repetitiu.
‘Dracula‘ és de les més animades del disc i no et deixa indiferent. Sense abandonar el camí de l’electrònica indie chill, Tame Impala s’atreveix amb un ritme més animat on el beat té com a missió fer-te moure d’on siguis, sigui per ballar o per passejar imaginant que estàs en un videoclip.
‘Loser‘ en canvi, té un ritme més pausat i podem dir que és dels temes més reflexius del disc, així com, ‘Dracula‘ era més animat, ‘Loser’ és més contemplatiu i reflexiu. Això sí, manté un ritme constant. No és gaire animat, però tampoc és pas lent.
A ‘Oblivion‘ el principal actor és la percussió i el beat que, amb un rotllo electrotropical, fa que escoltis la cançó amb un somriure a la cara. Els cors que acompanyen la veu principal ajuden a crear una atmosfera que se’t fa impossible no deixar-te portar.
‘Not my world‘ és la cançó que menys m’ha agradat, té un ritme més ràpid, però es fa un pèl repetitiu. Aquí predomina l’electrònica experimental i durant una estona te l’aguanto, però no és sant de la meva devoció.
‘Piece of Heaven‘ és la millor del disc sense dubte. Un autèntic homenatge a l’indie de veritat, amb un estil clàssic barrejat amb ritmes marca Tame Impala i una lletra que m’ha enamorat. Per mi, un temacle dels grossos.
‘Obsolete‘ també m’ha agradat per l’aposta que es fa. Un ritme diferent, trencat, amb elements no gaire propis d’una cançó de Tame Impala que ajuden a crear una atmosfera única. A més, els rifs de guitarra del principi m’han encantat.
‘Ethereal Connection‘ és un viatge lisèrgic per les discoteques de tecno de Berlín. Una te l’aguanto, dos ja no.
‘See You On Monday (You’re Lost)‘ és una altra de les meves preferides. Sembla que ho facin a posta, et donen una d’electro i una de indie perquè no deixis d’escoltar-los. El sintetitzador és clau, tant en aquesta cançó com en tot el disc. Ajuda a crear una marca de la casa que és addictiva.
Sí, m’he arrencat a ballar amb ‘Afterthought‘. Té un rotllo electrodisco barrejat amb l’estil Tame Impala que dona com a fruit un temacle per ballar i saltar amb els ulls tancats al més pur estil “influencer al Coachella” però sense donar tanta “grima”, més rollo videoclip imaginari sabeu?
‘End of Summer‘ és la cançó final de l’àlbum i crec que és una decisió encertadíssima perquè la paraula per definir aquesta cançó és nostàlgia. Aquest final dona sentit a tot el viatge que s’ha fet entre cançons, evocant un passat des d’una perspectiva present. La veu et fa mirar enrere i somiar, i l’electrònica et fa tornar al present i tocar de preus a terra. No hi ha millor final que aquest.
Podem dir que és un bon disc? I tant. Trobo que és un homenatge a l’indie més pur, amb un estil electrònic propi del grup, que accentua aquells trets tan característics de l’estil. Sintetitzadors, cors, teclats, beats, guitarres amb un riff molt suau, aquesta sensació de flotar amb la música… tots aquests elements combinen a la perfecció amb una sonoritat fresca, acollidora i feta per als fans del grup i per als fans del gènere.
‘Deadbeat‘ de Tame Impala et proposa un viatge emocional a la nostàlgia, amb l’electrònica com a vehicle, i amb la intenció de fer-te gaudir escoltant però, sobretot, sentint.
