El cantautor i productor Triquell ha estrenat un nou àlbum titulat “Paco Deluxe”. El disc parla de l’autodestrucció des de dues perspectives: la individual i la col·lectiva. Més concretament, aborda aspectes com el consumisme, l’autosabotatge i el sentiment de buidor. El projecte consisteix en un viatge emocional de dotze cançons dividit en dues parts. Pel que fa a la sonoritat, l’artista aposta per un estil experimental en la línia del seu anterior EP “FOMO”.
Primera part: experimentació i literalitat
La primera part del disc comença amb ‘Em torno boig’ una cançó molt representativa del concepte de l’àlbum. A través de ritmes electrònics i una lletra molt literal ens parla de com el fa embogir la contraposició entre el cinisme que caracteritza la societat d’avui dia i l’allau de sentiments que experimenta.
A continuació, ‘No estic per mi’ aprofundeix en aquest malestar. Acompanyat de la veu inconfusible de Maria Jaume parla de com l’apatia el porta a deixar de cuidar-se a ell mateix i viure en una rutina autodestructiva.
El to de confessió emocional continua amb ‘333’ on exposa que l’estrès i la incertesa cap al futur el porten a ser incapaç de poder gaudir el present.
Tot i això, el següent tema fa un gir radical. Amb ‘Ghabbo’ Triquell experimenta amb una altra manera de narrar la decadència: la paròdia. El cantant juga tant amb la producció com amb el recurs de portar l’absurd a l’extrem en cerca d’un sentit. El resultat és una sàtira del consumisme excessiu. Ghabbo representa un producte que promet ser-ho tot. “Ghabbo és un mantra, ghabbo és una religió, ghabbo és tot el que tu necessites que sigui”.
A continuació, ‘Basura’ en col·laboració amb el gironí Gerard Quintana segueix en aquesta línia. Amb un toc d’humor, parlen de reconèixer els defectes i de com, en el fons, tots tenim parts dolentes.
A ‘Masover’ tanca aquesta primera part amb una cançó que, segons la meva interpretació, parla de mostrar vulnerabilitat a una altra persona en cerca d’un refugi emocional. Es tracta sens dubte de la cançó més íntima del disc.
Els cinc temes anteriors conformen la primera part. Aquesta, es caracteritza per sons electrònics, experimentació i lletres directes. La següent, en canvi, aposta per lletres metafòriques i sonoritats més properes al rock i al pop.
Segona part: metàfores i narració
La primera es titula ‘Incendi’ i és una col·laboració amb el cantant Xicu. El foc i el descontrol són una metàfora d’un trauma que creus que has superat, però continua cremant dins teu dia a dia. El tema també aborda l’autosabotatge, l’aïllament i la necessitat de xarxes de suport.
A ‘Procura!’ també explora el malestar, però d’una manera diferent. Posa en manifest que la societat et porta a reprimir-te constantment i en conseqüència a patir i no poder-ho exterioritzar. En definitiva, denuncia un cercle viciós.
El disc continua amb ‘Loli Country Club’, una cançó que utilitza la història de la Loli, un personatge fictici, per exemplificar una vida marcada per la destrucció. Més concretament, una trajectòria plena d’auto odi i abús de substàncies.
I ara arriba una cançó que té dos mèrits: tenir un títol tan llarg que no es veu sencer a l’Spotify i posseir la millor lletra del disc. ‘Memòria sobre la necessitat d’entrar en una fase de relaxació de consciència absoluta’ està farcida de metàfores i frases que t’evoquen a imatges. En termes generals, parla de dues maneres d’afrontar el trauma: de cares i sense floritures o autoconvencent-se amb mantres espirituals que a ell li semblen buits.
Finalment, ‘…i bona sort’ i ‘Paradigma’ tanquen la narració de l’àlbum de dues maneres diferents. A la primera, s’explica com intentar que no t’absorbeixi el sentiment de buidor és complicat. Però la següent, en col·laboració amb Meritxell Neddermann aporta un bri de llum a aquesta foscor: parla d’intentar sortir de l’espiral d’autodestrucció per no arrossegar-hi la persona estimada.
Conjunt de l’àlbum
Amb “Paco Deluxe” Triquell ha aconseguit mantenir la seva essència i alhora innovar envers els seus projectes anteriors. Amb lletres crues i uns ritmes allunyats del que és convencional aconsegueix un àlbum cohesionat, amb marca personal i una intenció definida.
Tot i que és un disc que potser no agradarà a tothom, encaixa molt bé amb un segment molt concret: persones que busquin lletres amb profunditat emocional, sons diferents i històries ben explicades.
