Recordo el dia que vaig escoltar “Melodrama” (2017) per primera vegada. Els sintetitzadors em van ajudar a connectar amb allò que em cantava una noia de 19 anys. Era diferent, hi havia un concepte, una intencionalitat. No era pla, i semblava que em cantés a mi. Per això, quan Lorde anunciava el primer senzill d’aquest nou àlbum ‘What Was That’ a través d’un TikTok ressuscitaven tots els seus fans després de la ja típica espera de quatre anys entre àlbums. El primer fragment que vam poder escoltar sonava a sintetitzadors i a cantar sobre tenir 17 anys. Sonava a Melodrama.
Tot i les clares referències a “Melodrama” (2017) i també a “Pure Heroine” (2013), “Virgin” és un àlbum amb un concepte propi i que funciona a la perfecció per si mateix. Aquest quart àlbum parteix de la idea d’un “renaixement” de la cantant, un projecte sobre l’honestedat, vulnerabilitat i l’autodescobriment en el procés de trobar la seva pròpia veu després d’haver estat silenciada.
L’àlbum comença amb ‘Hammer’, descrit per l’artista com “una oda a la vida urbana i al desig sexual”, on trobem a una Lorde desenfadada, explorant la seva sexualitat i creant la seva rutina en la que lentament es converteix en la seva ciutat: Nova York. En aquest primer contacte amb la cantant aprofita per deixar-nos entreveure la seva versió més personal que veurà la llum al llarg de l’àlbum. Perquè la portada era el primer indicador del que trobaríem a dins de “Virgin”. Una radiografia que ens mostra tot el que hi ha dins de l’artista, tot el que sent i tot el que amaga. Lorde es torna completament transparent i coneixem a l’artista, deixant enrere narratives i cantant des de la seva primera persona.
‘What was that’ manté el ritme. El primer senzill ens connecta a Melodrama per la temàtica i també per la direcció sonora. Lliscant sobre els sintetitzadors Lorde canta a una relació tant acabada com tòxica. Torna als disset anys. Com suggereix el titol, a ‘Shapeshifter’ hi ha un canvi constant en els ritmes. Entre el minimalisme i el caos, la cantant ens parla d’un distanciament emocional respecte les persones amb les quals ha mantingut qualsevol tipus de vincle emocional. L’artista canvia, constantment, per no repetir patrons del passat. Es mostra segura de que sense una implicació personal, aquesta vegada no sortirà ferida “Give’em nothing personal, no I’m not affected”.
Tot i que les bases es mantinguin sòlides i juguin amb efectes per donar textura a les cançons, a ‘Man Of The Year’ s’obre una veta de cançons més íntimes, que realment ens parlen de la Lorde. És el moment d’analitzar la radiografia de la portada i veure que s’amaga dins la Lorde. A ‘Man Of The Year’ ens trobem amb la lluita d’un mateix per la identitat de gènere, una cançó sobre l’exploració i la dissolució d’un mateix per convertir-se en una nova versió, “someone more like myself”.
L’àlbum també ens parla de família, una temàtica por explorada fins ara en la discografia de la cantant. A ‘Favourite Daughter’ veiem a una Lorde que busca aprovació, que es sacrifica per acostar-se el màxim a la perfecció. Amb una producció sintètica i ferma estableix un contrapunt a la fragilitat de la lletra. La producció que podria fer que s’allunyés del missatge, però únicament li dona més profunditat.
Amb una base minimalista, deixant importància a la lletra, a ‘Current Affairs’ veiem una versió espantada de la Lorde, que demana ajuda a la seva mare i tant a ‘Clearblue’ com a ‘GRWM’ que podria establir ‘Get Ready With me’ però també ‘Grown Woman’, es referencia el trauma generacional.
‘Broken Glass’ i ‘If She Could See Me Now’ funcionen com a cançons oposades, però alhora complementàries. Un abans i un després. Passem d’estar desorientats en un bucle a ‘Broken Glass’, batallant les conseqüències d’un Trastorn Alimentari, la dismòrfia corporal i la Lorde incapaç de mirar-se al mirall. El vol trencar, i això ens porta a ‘If She Could See Me’ on elogia el dolor, que l’ha portat a ser la dona que és. Amb una base molt marcada ens canta des d’una posició de superació.
Amb ‘David’ s’acaba tot. És un espai d’autoreflexió, d’autocrítica. És el cim de la vulnerabilitat. La balada de l’àlbum, que estableix una sortida emocional. S’acaba tot, i és aleshores que Lorde ho interioritza i deixa sortir totes les emocions encapsulades, en forma de cançó. Canta a un amor passat, un amor que la consumia i que la captivava confessant que li ho hauria donat tot. Una relació on ella es sentia infravalorada, segons diu, fent al·lusió al seu primer àlbum “Pure heroine mistaken for featherweight”. A ‘Man Of The Year’ es qüestionava si algú la podria estimar, però en aquesta última cançó és ella qui no sap si serà capaç d’estimar una altra vegada. Aquest final d’àlbum ens deixa a una Lorde exhausta, però que confia en no perdre l’alliberació que sent a través de la música.
Com explica a ‘Shapeshifter’, Lorde canvia constantment. Les diferents versions d’ella mateixa s’ajunten com en un trencaclosques i formen “Virgin”, un àlbum que tot i estar format per diferents peces té una gran cohesió. Un àlbum que ens deixa veure des d’una noia moguda per la vida a la ciutat fins a una persona que demana ajuda, que està exhausta. Un àlbum que diu tot allò que s’havia de dir, i res més. Un àlbum que torna a situar a la Lorde al mapa, tot i que per molts no hagi marxat mai.
