Maig debuta amb la seva versió més íntima i pura. Després de més d’un any de música i descobriment, l’artista ha estrenat el seu primer EP, “La flor de maig”. Un recopilatori de sis cançons on la barcelonina ens presenta el procés d’una relació amorosa que comença d’una manera idíl·lica i acaba amb el pitjor dels desenllaços. Tot a partir d’una bucòlica al·legoria que compara la situació amb el cicle de vida d’una flor.
Aquest relat es presenta en dues parts dins l’àlbum. Les primeres tres cançons representen la banda més maca, mentre que les tres últimes expliquen com s’enfosqueix el vincle entre les dues persones. Així doncs, Maig ens ensenya com qualsevol cosa es pot enterbolir tot i iniciar de la millor manera.
Aquesta història ens la mostra acompanyada d’un pop que es mou en diferents registres, però sense deixar de la mà la melancolia i la nostàlgia del que era i ja no és. Les melodies dels temes presenten tons distintius entre ells que van en sintonia amb el missatge que promouen. D’aquesta manera, cada cançó manté una personalitat pròpia sense despenjar-se del conjunt musical que formen.
Tot comença amb “Voltes i voltes”. Un pop d’autor ens dona la benvinguda a una relació que sembla ser tot el que necessitem. És un inici que ens transmet tranquil·litat i benestar, una sensació que a poc a poc s’anirà trontollant, però que funciona molt bé com a introducció.
Tot continua en “Estel perdut en el cel fosc de maig”, la cançó més literària de tot l’EP. És una autèntica declaració d’amor a algú a qui s’estimaria fins i tot estant a la deriva, tal com ens canta la barcelonina. “El cel no brilla si no estàs aquí”, li diu a aquella persona per qui sent una autèntica passió i amb qui ja ha establert un vincle intens.
Però no tot és bonic. L’aura del disc comença a enfosquir-se i amb ella les lletres que la guien. “Entre petó i petó” marca aquest salt cap a un esperit pessimista. Els amants es distancien, però de tant en tant “tornen temps enrere, quan érem desconeguts tu i jo”. És a dir, encara no s’han separat perquè segueix “en bucle l’escena”, referint-se a aquells bons moments que revifen l’espurna d’un amor ja passat, però latent.
Arribem al clímax del projecte. La cançó que dona nom a l’àlbum entra de ple en el punt tèrbol que caracteritza la segona meitat del recull. A poc a poc, les melodies han avançat cap al drill i han adquirit un toc urbà. Aquí veiem una Maig superada per la situació, com una flor que era forta, però a qui “se li van arrancant tots els pètals”. A més, és l’única vegada en què l’artista explica allò que li passa en castellà, un registre al qual no ens té acostumats, tot i que no li fa perdre l’essència. Així doncs, amb “La flor de maig” ja ens situem de ple en l’obscuritat del que fins ara ens omplia d’amor.
Ara bé, tot esclata un cop comencen les “Pluges d’agost”. Una melodia que, accelerant les pulsacions a cada pas, es troba amb una lletra trencadora que busca la reflexió pròpia d’un dia de carrers mullats. Això dona lloc a una fusió de contrastos que no deixa indiferent i que t’ajuda a endinsar-te en el relat des dels primers versos. És un dels temes més especials i disruptius de l’EP.
I el cicle de vida de la flor de maig acaba per tot l’alt. “Accelera” tanca un viatge de múltiples sensacions en una única relació. Un tren que marxa de l’estació i en el qual no pugem, el perdem. Es pot entendre de dues maneres: som nosaltres qui no volem pujar-hi o és el tren que se’ns escapa. Sigui com sigui ara ja no queda “ni rastre d’aquella llum tendra”, d’allò que tan bé ens feia sentir. Ja hem assumit que aquella flor sana i viva ja no es manté dempeus.
Un camí sobre deixar enrere un passat que ja no llueix com en un principi. Un primer projecte conceptual que aprofita la riquesa en la producció per oferir varietat, però sense oblidar la uniformitat del seu missatge. Tot complementat amb una estètica cuidada que manté l’aura brillant, determinant i simbòlica del disc. Maig, a diferència de la història que ens explica, aconsegueix florir en plena primavera amb un debut musical fresc i proper.
