Poggioli no té por a mullar-se a les seves cançons; és la seva manera de treballar. Després de tants anys fent música, ens ho recorda a cada projecte, i “Nom i Cognom d’un estimat” serveix com a diari d’una època de la seva vida. Les 7 cançons que l’integren són la millor manera de sintetitzar la seva història. Una història que s’ha escrit un cop acabada i implica reobrir ferides i cantar a un amor passat, des del present. Una narrativa on es barregen els fets amb els sentiments. Una barreja que ens explica qui és poggioli i que és el que sent.
L’àlbum comença amb ‘quan ens vam conèixer’, una introducció on la música es barreja amb una conversa de fons. Sentim a poggioli i podem caçar algunes paraules al vol “si vol parlar bé les coses” “era un constant de la relació”… El mateix poggioli descrivia aquest projecte com “lletrocentrista”, i la segona cançó del disc n’és l’exemple perfecte. A ‘Truca’m si et perds’, uns acords inicials deixen lloc al realment important: la lletra. La narrativa ens transporta a una nit a França, en un bar on coneixem a algú de qui ens hem de separar. Explica tots els detalls per així recordar com va ser tot; reprodueix també converses per aportar la màxima veritat al record. La música torna per acompanyar el missatge que el Miki d’ara envia: “truca’m si et perds, que el món no és tan gran”.
Mirem encara més endarrere a ‘Quins temps aquells’, on tornem a la infància. Apareix la nostàlgia i tornem als estius dels 2000, on s’idealitza l’època d’estar ballant com nens, com un record de joventut. També és on es fa més evident la conversa entre el poggioli d’ara i el poggioli del passat, quan sembla que aconselli a la seva versió de fa anys:
“I costa d’aprendre però
Ningú ha d’arreglar a ningú
Que no has de fer el que no pots
I anar a dormir ja no es fa tan dur”
Tornem al present amb ‘fent una cançó amb Vittara’, un interlude que ens deixa amb ganes de més. Una cançó gravada en ple procés de creació que ens apropa més als artistes. Una cançó que pinta molt bé, però que no sabem si podrem gaudir en un futur.
Aquest interlude deixa lloc a un dels senzills de l’àlbum ‘Quina màgia, la nostàlgia’. Una cançó que sona molt més acústica i que intenta abordar la part més bonica de la nostàlgia, però alhora ens deixa entreveure un poggioli encara més vulnerable. Veiem la seva part més autocrítica, quan reconeix que “aparto a la gent que m’estima quan no estic bé amb mi mateix”. El veiem molt implicat amb alguna persona i com li sorgeix la por a no ser prou interessant, i que es cansin d’ell. Idealitza i quan aconsegueix allò que busca no el satisfà. Un poggioli que conviu amb els records i l’ansietat, però encara és capaç d’apreciar la màgia d’aquesta nostàlgia que sent.
En ‘l’a és d’amor’ veiem un canvi en l’estil de les bases, que no implica un canvi en les lletres. Trobem a un poggioli que canta a un amor que va viure en un passat, però reconeix que el temps no ho cura tot. Aquest amor no està gens oblidat, i en aquesta cançó s’evidencia. L’a sempre va ser d’amor i sempre serà d’amor tot i que “no tinc temps de tants petons, i t’estimo molt, t’estimo molt”
Tanca l’àlbum amb la cançó que li dona nom, i és justament la que reafirma la idea que aquest amor al que canta segueix d’alguna manera o una altra, molt present. No pot evitar somriure quan pensa en aquesta persona, i es recorda, al llarg de la cançó, que “potser en una altra vida”.
“Nom i Cognom d’un estimat” ve acompanyat d’un vídeo de YouTube que, a mode de tràiler, ens introdueix al projecte. En aquest videoclip de llarga durada coneixem més a poggioli, de fet el veiem fins i tot de petit. Parla sobre estimar, i com una persona que ha significat molt per tu es converteix en un somni. Els records de tot allò que passa es barregen i es desordenen, fins a dubtar sobre el que un mateix ha viscut. Amb l’alternança entre fragments de cançons i l’autor parlant, ens ajuda a fer-nos una idea sobre el concepte de l’àlbum, però també sobre qui és com a artista. Un aparador per conèixer a poggioli.
Ja després de la publicació de “videoclub” (2024), poggioli demostrava tenir una essència diferent dins el panorama musical en català. Tot i que sembla impossible, a cada projecte hi posa una mica més d’ell mateix i ofereix tot el que sent i ha viscut per a que la gent hi pugui connectar. Perquè tot i que sigui la seva història, identifica a tothom. Ell reconeix que “això és la meva teràpia” i converteix aquest àlbum en un projecte tan íntim i tan personal, que no podria haver fet ningú més. Un àlbum que crida poggioli per totes bandes.
