Del creador de ‘Balada 17’ o ‘A la meva vera’, apareix “A totes les versions de tu” un EP que s’estrena una nit de tempesta de desembre. Aquesta casualitat acompanya molt bé una primera escolta a mitjanit. Tot i que una ja sap al que s’enfronta, “A totes les versions de tu” afecta més del que m’agradaria acceptar.
Personalment, em feia por trobar un projecte molt desvinculat de tot allò que tenim associat a l’Edi fins ara, no en un sentit negatiu, si no simplement era el dubte de si em trobaria amb un artista completament nou i no el reconeixeria. Bé, això no ha passat. Trobem al cantant en cada lletra i des de la producció fins a com ho canta, i com sent les cançons trobem a el kid que esperàvem trobar en l’EP més trist que ha escrit mai.
Ja des de la primera cançó: ‘privilegi’ trobem la seva sensibilitat tan característica, acompanyada d’una producció que no s’allunya de 31 FAM. Un kid que encara es mostra més vulnerable del que havíem vist anteriorment. Un kid que canta a un amor acabat, però mai passat. Canta a l’amor que queda un cop s’acaba la relació, als records i a l’esperança de tornar-ho a viure.
A ‘La teva companyia’ l’acompanya la col·laboració de Ven’nus. Cuidant tant la lletra com el ritme a parts iguals, lamenta haver coincidit quan no tocava, però encara s’aferra al record. Tampoc deixa anar a aquesta persona a qui canta, intentant que d’aquesta manera no marxi.
La cançó que més destaca és ‘nana de les persones tristes’, que des del principi sembla tenir un component màgic. La cançó transmet el missatge més clar, pur i cru de tot l’EP, i la vulnerabilitat que mostra El kid darrere de la producció que l’acompanya la fa especialment delicada. “Parlen d’amor. Com han de parlar d’amor, si l’amor hem sigut tu i jo? Parlen del cel, com han de parlar del cel, si no han viscut això?”. En aquesta ocasió, amb un missatge clar i acompanyat de poca metàfora el cantant retrata com es sent completament perdut després de l’amor. Amb els cors sembla fer referència a la seva versió passada, a aquell nen que es llença al pou i comença a estimar.
A mesura que ens anem apropant al final de l’EP, a ‘espero que siguis a un lloc millor’ el cantant sembla acceptar la derrota, desitjant que “et porti en braços quan t’adormis al racó, i si no pot ser aquí amb mi, espero que siguis a un lloc millor”. Tot i que ell no ha sentit res igual, desitja que sigui feliç. A ‘Tres cases’ encara espera que aquesta persona torni, de fet no ha canviat el pany de casa, i té les ferides cobertes amb tiretes, però ningú no les toca, per por a que es tornin a infectar.
Segons diu a ‘soho interlude’, aquest projecte sembla ser el resultat de demostrar “que un G també plora” quan es mira l’amor des de la llunyania. Al llarg d’aquest EP coneixem a l’Edi passant per diferents fases, totes posteriors a l’amor. Passem pels records i agraeix tot allò viscut, veiem com estima, encara en present i quan aquest amor és passat sent com si es morís. Finalment, sembla acceptar la derrota, però encara amb les ferides molt presents, amb la por de tornar a començar aquest cercle i també amb la por de no poder-ho fer.
L’EP no només compleix les expectatives, sinó que les supera. Les lletres, les bases, la producció de tot el conjunt de l’EP té alguna cosa especial. Destaca. Només ens queda agrair a El kid haver estat tan sincer sempre en les seves lletres i haver-nos regalat aquest EP. Només ens queda poder-lo escoltar en directe.
