Amb els seus treballs anteriors, La Ludwig Band s’havien consolidat com la banda catalana de folk del moment amb grans influències com Bob Dylan, Jaume Sisa o Pau Riba. Des del primer moment van demostrar molta ambició i un gran talent. En el seu nou àlbum, “Gràcies per venir” (The Indian Runners i Ceràmiques Guzmán), no perden l’essència, però mostren una part molt més rockera amb Bruce Springsteen com a principal influència.
Springsteen com a nou referent
Els teclats enèrgics, les guitarres elèctriques i la bateria són els instruments que donen el toc distintiu a aquest àlbum. Que el grup digui que Springsteen ha sigut el seu referent principal no és casualitat. L’inici instrumental de cançons com ‘El meu amor se n’ha anat de vacances’, ‘Contraban’ o ‘Per allà Lesseps’ podria ser interpretat perfectament per l’E Street Band. I si comencés a sonar la veu del Boss, ningú se sorprendria. Però la veu que sona és la de Quim Carandell, que amb el seu timbre tan característic fa que La Ludwig Band sigui un grup únic.
Amb aquest treball, la banda mostra una versió que, fins ara, només havien deixat entreveure. També hi podem trobar un rock clàssic que tira cap als blues dels 50, com a ‘Bon amic, vell amic’ o a ‘Les portes del passadís’. Però tampoc perden la seva essència folk. Un exemple, “Has tornat a venir, Judes”. A més, hi ha un parell de balades que fan baixar una mica les revolucions per equilibrar l’energia de l’àlbum. ‘Gronxador’ —aquí podem veure-hi una mica de Sisa— és la cançó de tancament, i no hauria pogut donar un final millor: “Que el final de tota aquesta història només té una conclusió: la fortuna és una nòria, i la sort, un gronxador”.
Lletres sinceres sense perdre el sentit de l’humor
Sovint, quan la música destaca molt, ens oblidem de les lletres. I en aquest àlbum, igual que en els altres, són molt bones. En aquesta ocasió hi trobem cançons més reflexives i autoreferencials que abans, però sense deixar de banda la gran capacitat d’explicar històries divertides i iròniques. Històries que, en algun cas, l’oient es pot portar al terreny personal. Si hem de fer una menció especial, ha de ser per ‘Manela, no vull currar per vostè’. Qui no ha tingut mai una feina horrorosa durant l’estiu?
S’ha de dir que, deixant de banda els grans grups consolidats, s’agraeix que en el panorama musical català hi hagi propostes com les de La Ludwig Band. I no és que hagin inventat la sopa d’all; el rock no és pas un gènere nou. Però, en les noves generacions d’artistes, ho sembla. Sense menysprear la música urbana que està triomfant, ni molt menys, poder veure en directe un grup que toca instruments i que, a més, ho fa bé és d’agrair.
El carisma que té La Ludwig Band a l’escenari és un component que també els fa ser el grup que són. I les seves cançons portades al directe, tot i que pugui semblar impossible, encara guanyen més. En definitiva, hi ha moltes ganes de veure’ls en la nova gira que acaba de començar.
