Ai, els Strokes… Com no pots tenir-los en màxima estima? El que van fer Julian Casablancas i companyia a principis de segle amb el genial “Is This It?” (01) és, probablement, un dels moments més increïbles que hem viscut els amants de la música de guitarres al llarg dels últims 20 anys.
I aquí ens trobem, dues dècades després d’aquell “Someday” i 7 anys des que van publicar el seu últim disc, “Comedown Machine“ (13). Amb aquest context, evidentment, les expectatives estan pels aires. Hauran aconseguit “La Banda de Nova York” assolir l’objectiu?
Ja a primera vista m’atreveixo a dir que sí. Si prenem de punt de partida el senzill principal del disc, ‘Bad Decisions’, podem afirmar de bon tros que els Strokes han tornat. La cançó recull absolutament tot el que els va fer ser qui són, entre els seus acords i harmonies s’hi amaguen totes les peces que componen la sonoritat impecable de la banda.
I per sort, aquesta essència no es queda únicament amb el senzill. Si ja entrem més en el disc, podem descobrir petites joies com ‘At The Door‘ o ‘Why Are Sundays So Depressing‘ que evoquen la mateixa energia i sonoritat.
Només cal escoltar els 20 primers segons de la primera cançó del treball ‘The Adults Are Talking‘ per adonar-se que ens trobem davant d’un disc dels Strokes, amb totes les de la llei.
Un punt en comú que comparteixen totes aquestes peces mencionades i la resta del disc és la combinació entre el so clàssic “guitarrero” més brut de la primera fase dels Strokes amb molts arranjaments i afegits electrònics. Constantment podem escoltar sintetitzadors de fons, sons de maquinària o d’aparells electrònics en forma de percussió.
I, sincerament, escoltar la veu d’en Julian Casablancas passada per “autotune” era una cosa que em semblava inconcebible, i en aquest disc funciona a la perfecció. Aquesta fusió de l’estil novaiorquès de principis del 2000 amb la (inevitable) intrusió de la tecnologia en la música és genial.
Cal remarcar, doncs, la deliciosa influencia “new wave” que té el disc. Grups com New Order o Talking Heads serveixen de referència als novaiorquesos per a evocar un so que transporta immediatament a la “Gran Manzana“.
Al cap i a la fi, “The New Abormal“ es pot comparar als seus anteriors treballs (als quals el paper de la nostàlgia hi juga un paper molt important) i pot semblar inferior. No obstant això, quan acabes d’escoltar el nou disc dels Strokes només tens ganes de cridar: “Les guitarres segueixen vives! El rock segueix viu!” I això, amics i amigues, no es pot pagar amb tot l’or del món. Llarga vida als Strokes.
EL MILLOR:
- El so “Strokes”. Present al llarg de tot el treball, d’alguna manera o una altra.
- El coratge que han tingut en algunes cançons de fusionar el rock amb elements electrònics, sempre tenint present el seu so.
- La nostàlgia que evoca el disc, recordar on eren fa vint anys.
- “Bad Decisions”, un tema enorme que podria “colar” perfectament dins el “Is This It?”.
EL PITJOR
- Algunes cançons que queden a mig ritme dins del conjunt del disc.
- El fet que el disc només compti amb 9 temes.
NOTA: 9
