La música pot ser observada i estudiada de maneres diferents. Pot ser estudiada en si mateixa, com a un objecte sonor, observant les característiques rítmiques, melòdiques, harmòniques, de textura o de dinàmica, tal com es faria des de l’àmbit de l’anàlisi musical. Pot ser, també, estudiada amb relació a la vida, els gustos o l’experiència del compositor o, fins i tot, amb relació al context polític, social i cultural en què es va desenvolupar, tal com farien la musicologia, la sociologia o la historiografia.
La psicologia de la música, en canvi, es focalitza en estudiar l’afecte que aquesta pot produir en l’individu, en la seva personalitat o en la seva relació amb l’entorn social. Aquesta disciplina acadèmica també observa els usos que fem de la música, que fan referència a les maneres i situacions humanes en què emprem la música i que són els que finalment determinaran la nostra relació amb aquesta disciplina artística. A més, contempla també les funcions que exerceix, és a dir, els propòsits als quals serveix, que no deixen de ser les raons del seu ús.
El sociomusicòleg i crític musical Simon Frith proposa quatre usos principals, possibles únicament a la música popular, dels quals destacarem els dos més importants.
El primer i més rellevant és la construcció de la identitat, tant en l’àmbit social com en l’individual, procés que s’acostuma a dur a terme durant l’adolescència, etapa en què és comú utilitzar la música com a una via per crear i desenvolupar relacions socials. És en aquesta etapa del desenvolupament que els individus tendim a comportar-nos d’una manera socialment predictible -anomenada disposició interpersonal- segons les influències que rebem de fenòmens socials com el futbol, la música o la moda. És aleshores que a través de manifestacions socials com la música, tenint en compte els paràmetres paramusicals que l’acompanyen i la possible connotació política o social, ens comportem i construïm la nostra personalitat segons els valors i la moral que reivindica el gènere musical amb el qual ens identifiquem.
Gèneres musicals com el Reggae o el Rock són dos grans exemples de la manera en què la música pot influir en el desenvolupament de la identitat de l’individu, sigui en l’àmbit individual o social. Ambdós gèneres s’associen a uns valors determinats, a uns elements estètics i a un tipus de comportaments en concret. Fins i tot, podríem situar al grup social que el conforma a uns espais determinats. L’individu, en sentir-se identificat amb aquestes associacions, construeix la seva identitat individual i social segons aquest estil musical. A més, tal com han demostrat els psicòlegs H. Tekman i N. Hortaçsu (2002), la música no només s’utilitza per definir-se a un mateix, sinó que també per classificar i ubicar als altres.
Segons argumenta el sociòleg J. R. Ramírez, però, no és fins a mitjan segle XX que la música ens influeix d’aquesta manera. A causa del debilitament dels mecanismes tradicionals de producció d’identitats i al sorgiment de les noves indústries culturals, que van impulsar el naixement desmesurat de noves músiques juvenils, la música va esdevenir com a un dels principals mecanismes de producció d’identitats.
El segon i no menys important, és la construcció, justificació i gestió de la vida emocional privada, que sigui concordant amb la vida emocional pública. És indiscutible que la música té la capacitat d’influir en les nostres emocions. Tenim registre de la connotació emocional de la música en la mitologia grega, en els models grecollatins i en l’Antic Testament, entre d’altres, i ha estat un aspecte decisiu que ha determinat esquemes compositius, com els dels madrigals de Monteverdi, obres com el Tractat d’Harmonia de Rameau (1722) i moviments artístics, com l’Empfindsamkeit (s. XVIII), que té com a objectiu suscitar emocions.
Actualment, sabem que per caracteritzar els estats emocionals produïts pel so s’han de tenir en compte tres aspectes principals. El primer, anomenat valència i que representa el 50% del significat emocional, fa referència a la transmissió d’emocions positives o negatives a través del tempo, la melodia, la tonalitat o les consonàncies i dissonàncies. El segon, que representa el 20% del significat emocional és el grau d’activació neuronal, i és provocat per canvis d’intensitat, de tempo o l’altura. L’últim, que representa el 10% del significat, és la intensitat emocional, que fa referència a la capacitat emocional de l’individu.
A tall de conclusió, durant el procés de construcció de la identitat utilitzem la música per construir i comprendre la nostra vida emocional privada. A més, la música contribueix a justificar socialment aquests sentiments, és a dir, afavoreix l’existència d’una vida emocional pública i compartida. Això no obstant, a mesura que creixem, la música tendeix a ser usada com a una eina de gestió emocional, sobretot a partir de les obres que ens produeixen una major satisfacció emocional.
Amb aquesta breu descripció de dues maneres en què es pot utilitzar la música, és pertinent introduir les principals funcions a les quals apunten.
D’acord amb l’esmentat, durant el procés de creació de la identitat, generalment esdevingut durant l’adolescència, la música és usada per desenvolupar la nostra identitat personal, per desenvolupar les nostres relacions socials i per identificar i posicionar una moral i uns valors propis.
Aquests tres processos, que formen part del procés de creació de la identitat d’una persona i que s’esdevenen a partir de fenòmens socials, fan al·lusió a diverses funcions de la música, totes proposades per l’antropòleg A. P. Merriam a The Anthropology of Music (1964). Una primera seria la funció de comunicació. La música és entesa com a un mecanisme de comunicació i pot significar a través del so o de la lletra. Una altra, més intuïtiva, és la funció de representació simbòlica, funció que no només contempla objectes i persones, sinó que també ho pot fer amb comportaments o idees. Compleix, també, la funció de contribució a la integració de la societat, la funció d’entreteniment i la funció de contribució a la continuïtat i estabilitat d’una cultura.
Respecte a l’ús de la música com a eina de construcció, justificació i gestió emocional, es pot concloure que en aquests casos la música compleix les funcions d’expressió emocional i de resposta física, aquesta última en els casos en què és capaç de modificar l’estat d’ànim, provocar excitació o calfreds, reaccions que generalment esdevenen a través de l’associació de la música amb els altres elements, com són els records.
Avui dia, la música té un paper fonamental en el desenvolupament de la societat. Tal com hem pogut veure, té la capacitat d’influenciar en la creació de la identitat de les persones que l’escolten, així com en la gestió dels seus sentiments. La música té el poder d’unir les persones, expressar emocions, entretenir, comunicar i influir en el comportament, idees i valors. És per aquest motiu que important comprendre que, en la majoria de nosaltres, la música ha contribuït a ser qui som, i que ho continuarà fent mentre la visquem amb consciència.
