Soc oient casual de la Gracie Abrams i quan vaig saber quin era el títol del disc el primer que vaig pensar va ser en les ganes que tenia d’un bon àlbum de pop trist. Podríem dir que escoltava l’àlbum sense expectatives, però amb curiositat. I el procés d’escolta ha estat una muntanya russa, però no precisament emocional, sinó d’opinió.
Per començar, les cinc primeres cançons m’han agradat molt. ‘Hit the wall’ i ‘Look at my life’ m’han guanyat perquè segueixen una fórmula que sempre em funciona: introspecció i sinceritat, però sense caure en ritmes monòtons. D’altra banda, destaco ‘Death Wish’ i sobretot ‘The Knife’ per la duresa de les lletres i l’emoció amb la qual canta sobre el dolor d’estimar una persona narcisista. Si una cosa hem de reconèixer, és que l’elecció de senzills ha estat bona.
Tot i això, a partir de la sisena cançó comencen a aparèixer les llums i les ombres del treball discogràfic. D’una banda, és innegable el talent d’Abrams per escriure lletres capaces de descriure a la perfecció les emocions i fer que qui les escolta pugui reconèixer-les com a seves. Ho fa a ‘Good reasons’, ‘Imaginary Friend’, ‘Cold Goodbyes’ i ‘Humming’, cançons en què parla sobre el dolor de voler parlar amb algú que no vol saber res de tu, la crisi dels vint o el cinisme amb què acaben alguns vincules.
Tanmateix, aquesta qualitat queda una mica eclipsada per la monotonia rítmica i temàtica del conjunt del disc. No n’hi ha prou amb fer lletres bones i afegir-hi un ritme pausat, cal explicar les històries des de perspectives diferents i parlar d’emocions universals, però menys explotades. En són un exemple, cançons com ‘Affection’, ‘Mews’, ‘Minibar’ o ‘Men like you’ que no són dolentes, però per mi han passat sense pena ni glòria.
Aquest aspecte també es pot veure en la repetició d’un imaginari que gira al voltant dels ganivets i les ferides. S’entén que repetir aquest recurs a diferents cançons serveix per cohesionar l’àlbum i representar la frustració del desamor, però en alguns casos m’ha acabat resultant excessivament dramàtic.
D’altra banda, si parlo de «Daughter from hell» no em puc oblidar de comentar l’elefant a l’habitació: la innegable influència musical de Taylor Swift i especialment dels discos Folklore (2020) i Evermore (2021). De fet, els dos àlbums tenen també en comú la participació del productor Aaron Dessner. Per això, hi ha qui considera que la inspiració és massa evident i fins i tot que Gracie Abrams continua vivint a l’ombra de Swift.
Personalment, crec que el problema no és que aquesta influència sigui perceptible. Al contrari, la retroalimentació entre dues artistes que han treballat plegades és positiu pels amants del pop confessional. El que sí que em grinyola és que aquesta comparació acaba posant en evidència una de les mancances del disc d’Abrams: la falta d’storytelling.
En definitiva, «Daughter from Hell» és un disc que comença generant expectacions, però acaba avorrint. Abrams demostra que té una sensibilitat especial per escriure lletres que connecten amb qui les escolta i que es mereix una plaça dins del pop, però encara li falta convertir aquesta suma de cançons en un relat i uns sons que t’atrapin de principi a fi. Si en els pròxims treballs aconsegueix evitar la monotonia i construir un storytelling més sòlid, té tots els ingredients per convertir-se en una lletrista icònica de la nostra generació.
