“Vaig somiar-ho fa… 10 anys? Vaig somiar que tots els que anaven a l’autobús amb mi i que portaven els auriculars posats escoltaven un artista canari, que estàvem a la ràdio, als tons de trucada, als temps morts del bàsquet… i que un canari treia el disc de l’any”. Amb aquestes paraules, a mode de pròleg, l’artista canari Cruzzi dona el tret de sortida al primer treball d’un dels ascensos més meteòrics que es recorden en els últims anys.
A finals de l’any 2021, Pedro Domínguez, més conegut pel seu segon cognom, Quevedo, era un jove artista de Las Palmas de Gran Canaria amb unes poques cançons publicades. Fortament identificat amb la seva terra, omplia les seves incipients lletres d’amor a les seves illes, ruptures adolescents i el fronteo característic del gènere urbà amb sons llatins, trap i reggeaton. La seva vida estava a Gran Canaria amb Los Brezos, el grup d’amics cantants amb qui feia música i que rebia el nom de la casa rural on s’ajuntaven.
Primer va venir Cayó la Noche Remix, però la Bizarrap Music Session #52 el portaria en menys de sis mesos de ser un artista local a ocupar el número 1 d’Spotify a nivell global durant pràcticament tot l’estiu; de baixar al parc a fumar-se un cigarro i anar a casa d’algun amic a que “els lleials només em vegin per Youtube”, tal com ell mateix diu a l’última cançó de l’àlbum que alhora li dona el nom: Donde Quiero Estar. Potser, fent cas als versos, està allà “on volia ser i no on vol ser”. Una muntanya russa constant i la consciència que “només hi ha una baby, no n’hi haurà una altra fins el dia que em matin o em mori” en clara referència al tema més exitós de la seva carrera, la col·laboració amb Bizarrap.
Aquest canvi radical i sobtat per a una persona a qui l’any passat li feia por anar en avió i que ara ja n’ha agafat més de 100 és el gran motiu del seu primer disc; les pors, contradiccions, melancolia i sobretot incertesa que provoquen tenir sobtadament 35 milions d’oients mensuals i passar pràcticament tot el temps fora de casa. La sensació que li falta alguna cosa, que Me Falta Algo, on Quevedo li dedica uns versos a algun amor a qui troba a faltar i a la buidor que sent amb la fama, a “les gires, l’hotel i l’avió”. Es tracta d’una personificació d’allò que troba a faltar. De fons, l’Orquestra Nacional d’Espanya i gran protagonisme pel piano, cosa gens habitual al gènere. A Luces azules, d’altra banda, introdueix sons de Rock&Roll amb un començament de guitarra elèctrica abans de l’entrada del beat. Fa temps, diu, que “el que vull és sobreviure” però que “el cap em recorda que no puc retrocedir”. Podem sentir també trompetes a Ahora qué, cançó que agafa el relleu a Ahora y Siempre a nivell melòdic i de lletra i on enllaça els orígens amb la part positiva de la fama i un avís per a navegants: “2021 sembrar, 2022 recollir, 2023 coronar i 2024 desaparèixer”.
Aquesta exploració cap a altres gèneres no li impedeix presentar cançons de regueton més comercial com Éramos Dos, Cuéntale i Wanda o tots els avançaments del disc que ja fa mesos que sonen a les discoteques: Punto G, Playa del Inglés, Vista al Mar i Sin señal. En aquesta última, Quevedo ja ens avançava l’essència que impregnaria l’àlbum però accentuant-ne la desorientació, l’autoconeixement i el descobriment d’un món a vegades ple de recels i traïcions.
Com és habitual en la seva música, l’amor i la ruptura sobrevolen també tot el treball. “Soc fan de tu”, li diu a Lisboa a una noia “farta de la pressió mediàtica” que possiblement impliqui estar amb ell. Una altra barrera involuntària de la fama? A Yankee el tema és similar: una relació secreta i oculta que aparentment ningú coneix. “Per tu no tinc por a pecar”, li dedica. Amb Omar Montes signa Dame, un soft reggeaton perfecte per plorar després d’una ruptura i probablement lluny del que s’esperava d’aquesta col·laboració. Al marge d’aquesta i la de Mike Towers, l’àlbum inclou una altra col·laboració: Muñeca, on Quevedo canta amb JC Reyes i al seu vers menciona la Bebesita Bebe Lean a mode d’homenatge del clàssic de la música llatina de Super Yei. No són poques, de fet, les referències del disc, com per exemple el propi nom de Yankee, prenent el nom del cantant Daddy Yankee. Una altra referència és el fallit homenatge a Punto G de Brytiago, cançó de la qual n’ha tret el nom i els 15 segons finals de la versió original. Les acusacions de plagi l’han obligat a modificar els últims versos de la cançó.
Després de tota l’expectació creada des de fa mesos, el primer àlbum de Quevedo no decep i és capaç de mostrar una faceta més personal a vegades opaca en les seves cançons més cèlebres. Tot i reafirmar-se en el reggeaton i trap com a eixos centrals de la seva música, la seva exploració d’altres gèneres ens ha deixat temes espectaculars com Me falta algo i lletres memorables com la Donde Quiero Estar. La col·laboració amb Omar Montes possiblement podria haver donat més de si, però el resum global de l’àlbum és el d’un treball coherent, amb relat i diversitat controlada que implica l’inici d’una carrera més prometedora impossible.
