Fa 33 anys que tres amics de Constantí decidien iniciar una carrera musical que els convertiria en mites del panorama musical català. Després de 16 àlbums i centenars de concerts segueixen damunt els escenaris amb l'”essència” que els caracteritza i es reivindiquen en una segona joventut.
El públic, compost majoritàriament per generacions que van viure el Rock Català des de primera fila, esperava amb ganes l’inici del concert. Es palpava en l’actitud i en l’ambient, i es va fer més evident encara quan va aplaudir efusivament la veu en off que anunciava l’inici de l’actuació.
‘E lucevan le stelle‘ (‘I lluïen els estels’), la famosa ària de l’òpera ‘Tosca’ de Puccini, feia vibrar tots els assistents i els posava en el pretext d’una nit màgica. A mesura que s’aixecava el teló entrava el so càlid de la guitarra acústica que marcava l’inici del concert amb ‘Agost’.
“Collons quina gentada”, exclamava -sincer i sense complexos- Lluís Gavaldà en veure el pati de butaques ple a vessar. Els Pets venien a Lleida per presentar “Som”, l’àlbum publicat l’octubre passat sortint de la seva “zona de confort” amb un “pop madur” -deien en un to burleta.
Com a mínim aquest primer any de gira els durà a recórrer els principals teatres i festivals del país, la vetllada del divendres 26 d’abril era el torn de l’edifici “neosoviètic” del Teatre de La Llotja.
Justificaven les ganes que tenien d’aquest concert en una qüestió de “memòria”. Perquè quan la resta del país els destacaven poc més que pel nom del grup, a terres de ponent sempre els han tingut en consideració i els han valorat.
Irreverent com ha sigut sempre, Gavaldà anunciava amb sorneguera que sabotejarien al productor, Joan Pons (El Petit De Ca L’Eril), que -segons ells- l’havia “cagat” en el final de ‘Setembre’. Un cop ja l’havien tocat tal com sona al disc van convèncer al públic per fer uns cors-resposta “més a lo Bruce Springsteen” en els últims compassos de la cançó. Se’n van sortir amb la seva tot deixant el públic amb un bon sabor de boca.
Pocs dies després de dilluns de Pasqua anunciaven ‘La vida és bonica (però complicada)’, i la dedicaven als Presos Polítics. En clau política també presentaven ‘L’exèrcit que vindrà’, inspirada amb els fets del Primer d’octubre o ‘Prendre mal’, relatant la quotidianitat d’un torturador.
Els Pets, vestits de vint-i-un botons, van interpretar 11 dels 13 temes que conformen el disc “Som”. Lluís Gavaldà baixava al pati de butaques per fer ‘No Vull Que T’Agradi Aquesta Cançó’ i hi tornava amb ‘De Tant en Tant‘, més provocatiu que mai duent “a la mà un gira-sol”. Cal destacar que, com en la gira de presentació del disc “L’àrea petita”, la il·luminació i els efectes de llum estan molt elaborats, coordinats amb molta precisió per oferir l’efecte desitjat en cada part de l’actuació.
“Vinga a ballar”, amb aquestes paraules en van tenir prou per aixecar a tot el públic que abandonava el seient després d’una hora i quart d’espectacle. A ‘Hospital del mar’ la van seguir ‘Tantes coses a fer’ i ‘Soroll’. Després d’aquest bis, que tot feia pensar que era l’últim, van reaparèixer dient “com que la cosa està fotuda i alguns diuen que no la fem, vinga anem a fer-la”. Seguidament començava, com no podia ser, ‘Jo vull ser rei’ que feia volar algunes samarretes i sostenidors. A continuació, era l’hora d”Una estona de cel’ i tancaven el concert amb ‘S’ha acabat’.
La gran absència de la nit va ser ‘Bon dia’, em refereixo a l’original perquè l’únic ‘Bon dia’ que es va poder escoltar era la cançó homònima que cantava Lita Torelló l’any 65 i sonava per megafonia mentre els músics saludaven i ballaven gaudint de l’ovació del públic.
SETLIST:
Agost
Wittgenstein
La Vida és Molt Avorrida Sense el Teu Cos
La Vida és Bonica (però Complicada)
Mil Hiverns
Corvus
L’Àrea Petita
Setembre
No Vull Que T’Agradi Aquesta Cançó
El Que Val La Pena de Veritat
L’Exèrcit Que Vindrà
Prendre Mal
De Tant en Tant
Laia
Blue Tack
Hospital del Mar
Tantes Coses A Fer
Soroll
Com Anar Al Cel I Tornar
Llavis Nous
Jo Vull Ser Rei
Una Estona de Cel
S’ha Acabat
