Raro que el disc que menys us mola sigui el meu disc preferit deia Xicu a ‘em piten les orelles’. 11 cançons que representen la dualitat de l’univers de Xicu; una honestedat en les lletres com a firma i un risc en la producció que arriba a l’extrem de que et pitin les orelles. La Sala Upload i una sola data per poder traslladar al directe aquestes dues parts i fer que encaixin. La promesa d’una nit única, bestial, una festa. Una advertència abans de comprar les entrades que recomanava portar protecció auditiva per la cita. Ningú podia fallar. El problema amb les expectatives és que has d’estar segur de poder-les complir. Per sort, la trajectòria d’en Xicu, en estudi però també en directe demostra que la seva és una proposta sòlida, única, i amb molt bona rebuda. Una sala sencera que celebra aquesta nova era, i que escolten.
‘POGOS’ obre el concert i marca el ritme de la nit, convertint la sala en el ritual col·lectiu, visceral i caòtic que narra a la cançó. Xicu es desplaça per l’escenari com mogut per una força interna. La seva presència a l’escenari, els seus moviments i el fum que els envolta aconsegueixen prolongar el ritual amb ‘denisse666’ i ‘TINC RESERVAT EL CEL’. El públic respon a aquesta energia i es mouen al uníson en cançons que des de l’estudi no semblaven les ideals per a un pogo. ‘TIPIC’ i ‘ON STAN?’ es van succeint per consolidar la proposta de l’artista i entendre per què “LISTEN” és el seu disc preferit.
Deixant de banda la novetat també revisitem projectes anteriors, Xicu no és només aquest àlbum. ‘Tu i Jo No Morirem Mai’ i ‘Complicat’ del seu anterior EP per deixar respirar al públic i des de dins del fum es desdibuixa una figura que acompanya a Xicu dalt de l’escenari. ‘PAUSA’ amb Triquell ens porta una versió més introspectiva de l’artista, que no defuig mostrar els seus sentiments dalt de l’escenari. “Tot el que escric és real, és la meva veritat. Aveure quants d’aquests modernos poden dir el mateix” assegura i les primeres notes de ‘SACRIFICIS’ comencen a sentir-se a la sala i demostra que escriu, canta i actua des de la veritat més absoluta. Un moment tan íntim que resulta fins i tot prohibit. Sent les lletres, el transporten als llocs des d’on canta i com es llença a terra i lluita amb el peu del micròfon, lluita amb ell mateix i amb una força que realment no hi és. Una actuació que emociona per la valentia de Xicu a l’hora d’exposar-se i que l’apropa tant, que tot i estar amb els ulls tancats, en un altre lloc, estableix un fil que el connecta encara més amb el seu públic.
Vibra el terra, vibra el cor i ‘em piten les orelles’ s’insinua a mesura que un pogo es va formant a la sala, “el pogo més gran que s’ha vist”. Fins i tot més gran que a ‘aye’, amb Xicu inclòs. Ultralone apareix a l’escenari per una de les cançons més esperades de la nit i assumir, inevitablement, que el concert arriba al seu final. El comiat sona a ‘GRÀCIES AL SACRIFICI’ perquè si és cert que fa música per la gent diferent, els ha pogut reunir a tots a la sala Upload. Perquè la sortida sempre és a través i sort que en un moment va decidir intentar-ho. La cita consolida la proposta artística de Xicu com a única, molt seva, i una experiència que tothom hauria de viure com a mínim, una vegada a la vida.
