
Silvia Pérez Cruz, només 24 hores després d’haver omplert el Palacio Real a Madrid, i gairebé recent arribada de cantar omplint un teatre a París, aconsegueix omplir de gom a gom el Teatre del Liceu de Barcelona.
Dues hores de concert totalment immersives que ens transporten a Oral_Abisal, el seu proper disc que sortirà a la llum el dia 8 de maig i que ella descriu com: “el origen y la búsqueda; la madera y el metal; la carne y el hueso; lo cálido y lo abismal; la mano y el infinito; el rosa y el azul…”
A més a més, hem pogut gaudir de clàssics com “Hymne à l’amour” d’Édith Piaf, o poemes musicalitzats d’artistes d’arreu del món. Tot això acompanyat d’una escenografia minimalista però punyent alhora.
Al llarg del concert, l’hem vist acompanyada d’una gran quantitat d’instruments, entre ells cel·los, violins, trompes, flautes travesseres i un grup de coristes que han fet de la posada en escena una “performance” a l’alçada del Liceu.
El ritme lent del concert ha permès una connexió molt propera de la Silvia amb el públic durant tota l’estona, i la seva senzillesa, la seva calma i la seva joia han creat el clima idíl·lic per passar-hi l’estona.
La rebuda per part del públic ha estat sobreacollidora, fent del Liceu una casa, del silenci, una respiració conjunta i de la veu, un tresor. Les emocions estaven a flor de pell en veure el Liceu dempeus aplaudint durant tanta estona i cantant com si d’un cor es tractés totes aquelles cançons que ens arribaven ben endins.
M’agradaria destacar la poca presència de mòbils durant tot el concert i l’entrega del públic tota l’estona, mantenint doncs aquesta intimitat que el concert suggeria.
Barcelona t’espera sempre amb els braços ben oberts.








