A quinze minuts de l’hora marcada pel concert, l’exterior de la Sala Heliogàbal ja era plena de gom a gom, tothom a l’espera de poder entrar i gaudir d’un concert que ja comptava amb l’expectativa de ser memorable. De fet, a la cua hi havia gent buscant opció d’adquirir entrada tot i el sold out.
Els primers a presentar van ser La Bona Sort, un grup amb molt de potencial que va entendrir tota la sala amb senzills com ‘Flors, pansides i vermut’, ‘És senzill’ o ‘Ets el meu amic’. Entre l’expressivitat melòdica de les veus i la subtilesa de la flauta travessera i les guitarres acústiques, La Bona Sort va suposar una troballa d’allò més interessant.
El grup és a punt d’estrenar el seu primer disc homònim, d’on ens van avançar ‘Canti qui pugui’ o ‘La Bona Sort’- una original peça que deixà palès l’habilitat de la formació per combinar tradició i modernitat folklore. El duet que sosté la banda, la Júlia Molina i el Theo Navarro – qui deixaven anar una química hipnotitzant- conjuntament amb el talent dels músics Jordi Montmany (guitarra), Roger Cassola (bateria) i Andreu Galofré (baix) – van concloure una proposta en acústic que clarament deixà al públic esperant l’anhelat àlbum debut.
Després d’una breu pausa, era el torn d’Andris El Sardo, el projecte en solitari de l’Andreu Galofré que ja acumula tres discs d’estudi -“Aquesta casa trontolla” (2021), “Tai Poi” (2023) i “Ara Pla” (2024). El directe pretenia ser la presentació de l’últim àlbum, però inclogué algun tema inèdit com ‘Vés allà on et dugui el cor’, un boogie embogidor que, esperem, puguem escoltar en plataformes aviat.
Sigui com sigui, l’Andris aixecà l’Heliogàbal a ballar amb la més pura essència blues, presumint d’una seguretat de qui saps que porta temps dalt d’un escenari. La banda que l’acompanyava – Ícar Iranzo (teclats i drum machine), Iago Rueda (baix) i Oscar Hita (bateria)- van defensar amb una solvència inigualable esplèndids talls com ‘Només penso en tu de costat’, ‘Boles de mercuri’ o l’harmoniosa “Ara Pla”. Entre riffs que es desfeien en afalacs marcats per sòlids slides o potents solos de teclats, la banda va demostrar posseir una personalitat impetuosa, cosa que s’agraeix en una indústria marcada per la repetició de fórmules fins a esgotar-les.
La meva preferida ‘Tot el que t’he d’agrair’ va suposar l’última cançó de la nit, un tancament esplèndid pel qual l’Andris va fer pujar a La Bona Sort perquè acompanyessin l’excepcional motiu del tema. Va ser en aquest punt, quan tot el públic vam començar a corejar el final de la cançó, que quedà clar que ens tenien a la butxaca. En temps rècord, ja que el directe va durar poc menys de dues hores.
