Dimecres 10 de desembre de 2025, un any més, toca Gran Xefla de Fetus a la Sala Apolo. Surto de la feina massa d’hora i vaig a fer temps a una llibreria. La meva idea era anar al concert a 2 minuts de començar per veure quin ambient es respirava. Em planto allà quan obren portes mitja hora abans de començar. M’estava pixant.
Un cop entro al recinte, em col·loco estratègicament al final de tot per tenir una vista panoràmica de qualsevol cosa que passés. Cançons dels Pogues, Surfing Sirles i Power Burkas amenitzaven l’espera. Poc a poc la sala es va omplint de polos Fred Perry, Birres i Bigotis. De cop irrompen les noies més xules del panorama ska-català: Les Testarudes.
Arrenquen amb el seu ska amb uns vents hipnòtics i un anunci que faran una parada per descansar i anar a per nous projectes. Continuen amb els temes ‘Vull uns mocassins‘ (amb un gran solo de trombó de Júlia Soler), ‘Amore‘ o ‘Domino‘. Anuncien que interpretaran ‘Terra de Secà‘ amb Fetus, una de les cançons de l’intercanvi de temes que han fet els dos grups i que han donat com a resultat un magnífic vinil. La cançó ‘Lolipop‘ dona peu a una batalla èpica de vents i jo m’he de moure per veure millor amb la mala sort que em recolzo en un dels fanals de la sala que havien acabat de pintar. Me la va suar perquè estava gaudint de valent. Continuen amb el recital i disparen el temacle ‘Estafa Climàtica’ acabant amb un petit homenatge a la cançó ‘Aquesta Nit‘ de Dr Calypso. Acaben amb una versió reggae de la Gran Xefla que va fer que l’ambient estigués més calent que les dents d’un drac.
Arriben els amfitrions de la nit i arrenquen amb ‘Els Goigs de Sant Martí‘, una cançó que acostuma a anar de les últimes i que en canviar d’ordre era una total declaració d’intencions.’Homilies de la Crosta‘, ‘La Sega’, ‘Durruti, Macià i Verdeguer’ posaven fil a l’agulla a la nit. ‘Somni Barceloní’, ‘Rebombori del Pa’ i ‘Sé que venen pels camins’ em transporten a l’època més punk del grup, que els més antics encara enyorem una mica.
Era l’hora dels convidats: Joan Colomo va interpretar la cançó ‘Ahir‘, Les Salvatges van interpretar el seu tema ‘La pàtria’, crossover, que va ensorrar la sala, i per acabar Lo Quimet de cal Boter va interpretar ‘És ara amics, és ara’.
Fetus redreça el concert amb ‘Clam dels ocells’, ‘Romanço de Quico Sabaté’ (sempre tenint present al mestre Arnella) i apareixen les altres protagonistes de la nit, les Testarudes, que juntament amb els Fetus van fer la comunió perfecta interpretant ‘Filet de Pobre’, ‘Terra de Secà’ passada pel sedàs de Fetus i ‘Au Jovent‘, aquest grapat de temacles va fer que la sala es transformés en una olla de grills. Tothom estava a l’espera pel moment més bèstia de la nit, era l’hora de cantar a ple pulmó, com si estiguéssim en una taverna catalana ‘La Gran Xefla’.
En començar la cançó, tothom que hi era present es va arreplegar sota un sol crit, la cançó tavernera ens omplia el cor de goig, ens feia esclatar les cordes vocals i, sobretot, ens omplia el got de birra. Tots els convidats van sortir a l’escenari i en un moment d’eufòria col·lectiva, el baixista Telm Terrades salta a cantar amb els hooligans i la violinista Marta Barbero es va posar a tocar el violí aixecada pel públic deixant unes estampes brutals. Jo m’ho veia amb alegria i certa nostàlgia des del darrere, anhelant aquells dies de pogos a primera fila.
En acabar, la sensació va ser orgàsmica i la gent va anar tirant cap a un after party supersònic que no vaig entendre ben bé on era. Abans de partir, em vaig tornar a recolzar al fanal recent pintat per agafar aire, mentre em cagava en mi mateix per tornar a caure en la mateixa trampa d’abans. Coses de dimecres a la nit, suposo.
Aquesta Xefla em va recordar molt a la de l’any passat, però no em va desagradar, de fet, com és la 3a que hi vaig, m’ho vaig prendre com una tradició i espero que ells també. Perquè si aquestes Xefles es tornen tradició poden ser eternes i això seria un regal pel país, per la llengua i ,sobretot, pels nostres cors.
