Que feliç estic que La Ludwig Band segueixin fidels a ells mateixos i que aquesta nit, tot i que fos un final de gira després de dos anys intensos, no hagin preparat un show amb focs, confeti i pirotècnia. No, han seguit donant preferència a la música en directe, que realment és el que els fa diferents de molts altres.
Si alguna cosa caracteritza el grup, a part de les seves cançons, són els seus directes. Jo mateix em vaig enamorar de la formació en un concert. Aquell dia, aquell primer dia, no sabia pràcticament cap cançó, i des de llavors no puc deixar d’anar als seus concerts, perquè m’han fet tornar la il·lusió de veure, a sobre l’escenari, una penya que sap el que fa i que, en cada concert, et regala alguna meravella que et fa quedar amb la boca oberta.
Tal com van fer al Festival Vida i en alguna altra ocasió, en aquest final de gira la “band” s’ha ampliat i han comptat amb músics del talent de la Marta i l’Helena de Tarta Relena, de la Meritxell Neddermann o l’Alba Armengou, entre altres. Tots sumats a la formació original de La Ludwig han provocat l’èxtasi en una sala Razzmatazz que presentava un ple absolut des de feia setmanes.
La Ludwig concentra sobretot públic jove-adult, de 30 a 40 anys, tot i que també s’hi han vist alguns adolescents i universitaris, així com algun famós com el Joel Díaz, de La Sotana (després he entès la menció que s’ha fet al programa, instants després que el públic cridés “Puta Espanya” repetidament).
Ha estat una nit on el repertori ha estat similar (per no dir calcat) a la majoria de concerts que havia vist del grup, però aquesta és una de les coses que els fa grans. També el carisma d’en Quim Carandell, ja sigui a sobre l’escenari o quan baixa per ballar o cantar enmig de la platea. Us imagineu un moment així en un Estadi Olímpic o un Palau Sant Jordi? Jo sí. I és que una gran “band” com ells pot amb això i amb molt més. I avui han deixat clar que Razzmatazz ja els queda petit.
Ha estat emocionant veure un públic tan entregat corejant absolutament totes les cançons, des de les més antigues fins a les més recents, que, com ha comentat en Quim, han agradat molt, i és un motiu d’alegria per al grup.
Tinc la sensació que la febre per La Ludwig Band va en augment i que el 2026 ho acabaran de rebentar. L’únic que em fa por és que perdin aquesta essència que tenen, que em recorda a Oques Grasses fa alguns anys, i que els seus directes deixin de semblar fruit de la improvisació, quan realment s’hi nota la feina prèvia i, evidentment, el talent de tots ells.
De moment, toca descansar per tornar amb energies renovades, amb noves cançons i sempre amb aquest bon rotllo d’aquests millors amics que ens fan feliços tal com són.
View this post on Instagram
