Per qui ara mateix no sàpiga qui és James Blunt, era aquell soldat que va deixar les armes pel micròfon (així se’l presentava a les emissores de ràdio ara fa 20 anys) i que poc després va publicar el seu primer disc “Back to Bedlam”. Treball del qual van sortir nombrosos èxits com ‘Goodbye my lover’, ‘High’, ‘Wiseman’ i sobretot ‘You’re beautiful’ que es va fer tip de sonar a les emissores de ràdio i a casaments, o vídeos dedicats a persones estimades, entre d’altres.
En aquest concert hi havia un punt de nostàlgia, ja que aquesta gira commemora aquest vintè aniversari i l’artista així ho va fer saber en un dels parlaments que va fer durant la nit. El primer en un castellà prou correcte, el català ja va dir que encara el porta malament, però que va practicant amb el Duolingo (això sí, sense massa èxit). El castellà el portava una mica millor, potser gràcies a la casa que té a Eivissa, que segons va explicar, va poder comprar gràcies a l’èxit del seu debut.
Fins aquí la cosa pintava bé, una nit plena de records musicals, amb un artista que sempre compleix a sobre l’escenari, amb una veu impecable, i ben acompanyat per músics que donaven suport a les seves cançons. El que no va ser tan correcte van ser alguns comentaris que va deixar anar que eren més propis del passat que de l’època en què ens trobem. Segurament la seva intenció no era la d’ofendre ningú però fa una mica mal escoltar frases com “Alguns dels homes que són aquí segur que ho fan obligats per les seves dones», com si els homes no poguessin gaudir de les balades i les cançons, i tot això només fos possible entre elles”. Comentaris desafortunats, però vull pensar que no ho va dir amb mala fe i que els va reciclant des del 2005, quan llavors deies aquestes coses i tothom reia. De fet ara també va riure força gent…
Musicalment Blunt va vendre el peix a la quarta cançó. Les 4 cançons mencionades abans, havien sonat totes quan érem només al principi del concert. Llavors penses, bé a veure com evolucionarà la cosa. S’ha de dir que el britànic sap defensar les composicions com ningú i encara que, si no ets molt fan de l’artista, alguns temes et poden sonar desconeguts, la bellesa d’algunes de les cançons fa més suportable el show.
Un cop repassat tot el disc “Back to Bedlam”, va continuar amb altres temes, com ‘Postcards’, on per primer cop en tota la nit la gent es va posar dempeus per moure’s una mica. L’artista animava la gent a ballar, però després de tantes balades feia un xic de mandra i tampoc és que donessin per muntar una gran festa. Ell ho donava tot, hi havia moments que no sabia si veia James Blunt o Jamie Cullum! Es va enfilar a sobre el piano, va tirar un parell de vegades la banqueta on s’asseia per tocar el piano, com si fos un noi dolent i es va passejar corrent entre el públic per veure si així la cosa s’animava una mica.
A la part final ja tots dempeus per “ballar” amb ‘Stay the night’, ‘OK’ (el tema de Robin Schulz, que ell posava veu) i la versió de ‘Coz I luv you’ que sí que va provocar un xic més d’eufòria.
Els bisos van començar al piano, amb un homenatge al seu pare amb ‘Monsters i la rematada final va ser amb ‘Bonfire heart’ i ‘1973’, per culminar una nit que no passarà a la història.
