
Em considero un gran seguidor de Franz Ferdinand. De fet, aquest era el segon cop que els veia aquest any, després del concert que van fer el passat mes de març a Barcelona. Sempre que actuen al nostre país no perdo l’oportunitat d’anar-los a veure, perquè sé que no em decebran mai.
Tenen unes cançons que conviden a ballar i a cantar, i algunes d’elles ja són clàssics atemporals. Per això, quan es va anunciar el concert al Festival de Cap Roig, em va estranyar molt, ja que en la major part dels concerts d’aquest recinte a la gent li costa molt aixecar-se de les seves butaques i encara més passar-se absolutament tot el concert dempeus. Doncs això ha passat aquesta nit. Sí. Ha passat. A Cap Roig. Sí. Ho heu llegit bé.
La primera en obrir el concert ha estat The Dark of the Matinée, on una sola persona ha marcat el camí que després seguirien altres. Ha vibrat, s’ha posat dempeus i fins i tot el mateix Alex Kapranos ho ha celebrat des de l’escenari. A la segona peça, No You Girls, algunes altres persones han dit: “Aquí venim a passar-ho bé, carai, que això és un concert de rock”, i s’han alçat. Jo mateix, que tinc una alçada superior a 1,90 m, m’he posat dret esperant que els de darrere meu fessin el mateix. Us confesso que no gosava girar-me per veure si estaven a les butaques i només veien la meva esquena o si havien entès que allò era un concert de rock i que no estaven al sofà de casa mirant la tele.
Faig aquí un petit incís, ja que el meu bon amic Miquel Curanta —que també ha assistit al concert— em dedica la part final de la seva crònica de Ràdio Capital, adjuntant una fotografia que em va fer durant el directe i afegint aquest text: “Il·lustro la crònica amb aquesta fotografia. Déu vulgui que, quan aneu a un concert, no us toqui al davant un pallús d’1,90 m que, a més de tapar-vos la vista tota l’estona, es passi el concert sencer cantant “lo lo lo” amb totes les cançons com si no hi hagués demà“.

A veure, Miquel, i públic en general: la gent alta també tenim dret a gaudir dels concerts! Llavors, en recintes amb butaques, si és un concert de rock i algú es posa dempeus, i vols veure-ho bé, i fins i tot el cantant t’anima a posar-te dret per gaudir més del directe… doncs potser també ho podries fer, home!
El moment de la foto podria haver estat perfectament amb Walk Away, però també amb Do You Want To, que van sonar seguides i van provocar un moment de màxim plaer per mi i pels que havíem fet cas al cantant i ens havíem posat dempeus a ballar i cantar les cançons.
Una vegada més, vull destacar la sonoritat fantàstica de Cap Roig. Si una cosa bona tenen, és aquesta. Jo, que vaig a molts recintes al llarg de l’any, m’atreviria a dir que aquest és un dels millors de tots. A veure si la resta en prenen nota…
So de qualitat, músics impecables a sobre l’escenari i un cantant que no ha necessitat grans parafernàlies per posar-se el públic a la butxaca. Quan el producte és bo i tens talent, no calen grans pantalles, focs artificials ni bombes de fum: amb el talent n’hi ha prou. D’això també en podrien prendre nota alguns…
Aquesta gira estiuenca servia per continuar amb la presentació del notable disc The Human Fear, del qual en van arribar a sonar fins a sis temes. Molts cops, quan presentes un nou disc, tens cert temor pel feedback que hi haurà amb la gent, i s’ha de dir que ha estat molt positiu. Temes com Audacious, Build It Up, The Doctor o Night or Day s’han anat combinant-se amb clàssics atemporals dels escocesos, com Michael, Love Illumination, 40, Jacqueline o la sempre imprescindible Take Me Out, que, sense cap mena de dubte, ha estat un dels moments més destacats de la nit.
La festa s’ha fet curta i s’ha rematat tot plegat amb una de les meves preferides, This Fire, per culminar un concert impecable d’un grup que sempre s’ha de rebre dempeus.