Aquest 2025 el Festival Cruïlla celebrava el seu quinzè aniversari i ho feia amb un cartell de luxe, com acostuma a ser habitual en el festival, que sempre ens regala actuacions de renom i per a tots els gustos. Un festival eclèctic molt ben organitzat per un grup d’amics que any rere any treballa per millorar l’experiència del públic afegint-hi novetats i reinventant-se.
CARA
Sex Pistols feat. Frank Carter
Segurament va ser el concert amb el qual més vaig gaudir i això que no sóc un fan del grup i pràcticament mai els escolto. Però quan hi ha talent a sobre l’escenari no calen focs artificials ni confeti per intentar deixar bocabadat a l’espectador. N’hi ha prou amb ser bo i demostrar-ho durant el teu concert. Frank Carter sap que actua al costat d’autèntiques llegendes i supera amb nota el seu paper de vocalista.
Texas
Un altre d’aquells grups que sempre que veig en directe em deixen bon regust de boca. I és que ja porten unes quantes dècades a les seves espatlles, la formació de Sharleen Spiteri que sap com posar-se el públic a la butxaca des del primer instant. Una combinació dels seus grans èxits que van divertir a tothom fins i tot quan un petit ruixat va fer acte de presència durant uns instants. Res va poder amb el grup que va oferir un concert de nivell, com sempre ens tenen acostumats.
Alanis Morissette
Més artistes que tenen moltes hores a la carretera i que es noten amb una potència vocal que no s’apaga en tot el concert i això que es passa bona part del directe anant amunt i avall per l’escenari, que et canses només veure-la. Era la meva primera vegada amb l’Alanis i poder viure en directe temes com ‘Ironic’, ‘Hands clean’ o ‘Thank u’ va ser una meravella. Menys artificis i més talent.
Love of Lesbian i Amics
La jornada de dissabte va ser especialment complicada pel Cruïlla a causa de l’avís de protecció civil que limitava la mobilitat a tot el país a causa de les precipitacions que hi havia arreu del país. Això va provocar cancel·lacions d’alguns dels concerts, però alguns d’ells es van poder reprogramar com el de Love of Lesbian amb Amics que es va fer a les 2 de la matinada. Té molt mèrit que els artistes decidissin continuar tot i el canvi d’hora, però és que pujar a sobre l’escenari a cantar clàssics des de Santi Balmes sempre fa il·lusió.
No em considero un gran seguidor del grup, de fet només els veig en directe quan actuen al Cruïlla però el concert que van fer ahir amb gent com Maria Hein, Cala Vento, Alizzz o el Pep de Figa Flawas va ser una altra demostració del nivell del grup català.
Crystal Fighters
El darrer cop que vaig veure en directe a Crystal Fighters va ser a Sant Feliu de Guíxols i no sé si és que no tenien el dia o què, però vaig pensar que no els tornaria a veure més en directe. Quina decepció! Després del concert d’aquest divendres queda clar que allò va ser flor d’un dia i que el grup continua tenint la festa a dins i que sigui l’hora que sigui estan a punt per fer-te treure energia d’on sigui per continuar ballant com si la nit fos eterna. M’ho vaig passar de nassos al seu concert.
girl in red
Més enllà dels mems que van córrer per la xarxa per la semblança física entre Mushka i l’artista, musicalment parlant poc tenen a veure, però potser sí una mica amb la seva manera d’entendre la música i el missatge que projecten. Amb una clara referència al públic femení i LGTBI l’artista es va posar a tothom a la butxaca, no només per la seva naturalitat sinó també per demostrar que no és una artista que ha vingut a ser popular a les llistes i que també és talentosa, fins al punt de deixar-se endur entre el públic (un fet que per cert van fer molts altres artistes, curiós).
St. Vincent
Aquest concert em va deixar descol·locat. Ella té un talent enorme, però la seva posada en escena i la seva gestualitat va fer-me dubtar si sempre és així sobre l’escenari o si tenia un mal dia. Musicalment parlant res a dir, al contrari, dona gust veure artistes amb aquest nivell.
Gracie Abrams
Era un dels concerts que més esperava, de fet m’agrada la seva música i suposo que quan esperes molt alguna cosa te l’imagines millor del que al final va ser. No va ser un mal concert, res a dir d’ella, però en alguns moments em va sobrar massa moment postureig de fotografies i vídeos amb el públic i més música.
CREU
Thirty Seconds to Mars
Tenia com un mal record dels seus concerts, el darrer cop que els havia vist va ser el 2016 i no vaig poder ni acabar-lo de mirar sense sentir-me estafat. També molt moment postureig i d’estrelleta amb aires. Poca música en directe, molt de pregravat, no és el que busco d’un concert de rock. Per molt que posis flames i tiris confeti per fer-ho tot més bonic i espectacular quan la música no està al nivell sap força greu.
Kaiser Chiefs
No estan aquí perquè fessin un mal concert, de fet no ho sé, ja que el concert es va moure a les 4.30 de la matinada i no vaig tenir oportunitat de veure’ls i això que era un dels grups que més ganes tenia de veure. Després de tants dies de festival el cos no estava per acabar a quarts de sis de la matinada. Segurament si hagués sigut la primera nit m’hauria quedat.
ALTRES CONCERTS
La música en català també va tenir presència al festival amb noms propis com els de Pau Vallvé, en un directe on cada vegada es va anar afegint més gent a veure’l, en la jornada de dissabte on es van obrir les portes mitja hora abans del seu concert.
Maria Hein també va deixar sense paraules al públic amb la seva veu, ja sigui en solitari o en el concert de Love of Lesbian. Maria Jaume tres quarts del mateix, en un escenari on feia moltíssima calor i on es van formar llargues cues per poder-la escoltar.
Ben Harper i Leon Bridges van congregar una multitud de persones a l’escenari Vueling, amb les escales ben plenes de gent que volia agafar forces tot escoltant bona música.
Text: Marc Clapés
