En un espai petit, acollidor i romàntic, a La Nau del barri de Poblenou, es va produir ahir a la nit el concert de Celobert. Segurament, era l’espai idoni per a ells.
“I que tu ja saps que jo t’estimo molt”, es tracta d’un missatge de veu que dona pas el començament d’una de les seves cançons “Sol d’Hivern”, però podria haver sigut perfectament el lema del concert que es va viure ahir. No sé com s’ho fan, però Celobert sap fer plorar i riure al mateix moment. Diria que són els màxims exponents de fer fluir tots els tipus de sentiments que una persona pot experimentar.
El trio musical català, que es van conèixer a l’Escola Superior de Música de Catalunya (ESMUC), va presentar el seu nou EP “Ombres”, amb cançons com ara “El Camí”, “Que vinguin els dies” o “Al teu costat”, una col·laboració amb Pol Espada, que va ser el convidat estrella de la nit.
La nit va començar amb Mark Boske com a teloner, que va començar amb “Papallones”, una d’aquestes cançons nostàlgiques que es posa un mentre imagina la vida passa i canta a ple pulmó. El cantant emergent va captivar el públic des del primer acord, creant una atmosfera íntima que va preparar el terreny per al que estava per venir.
El grup indie pop amb elements de jazz -tal com es defineixen sempre-, no anava a deixar escapar aquesta l’oportunitat per cantar també el seu àlbum debut “Llum” que sense ser fortuït, es va convertir en un cant melancòlic a la vida… Van començar la cançó que dona nom al grup “Celobert” i van tocar diverses cançons com “Hi seré”, “Aloma” o “Plou”.
Cal destacar que des del primer segon que la Laia va fer cruixir la fusta de l’escenari i va començar a cantar amb la seva dolça veu, el públic va embogir d’eufòria. A tot això, se li suma l’espectacle que van fer tant el Martí com el Miquel! El primer ho va donar tot amb el seu violí, gairebé es va convertir en un dels elements més importants d’aquella nit. I el segon no deixava de tocar ni un sol segon el seu piano i era el conspirador principal de fer animar al públic, cada dos per tres, amb una simple palmada i un somriure.
Al meu costat, hi havia un noi alt, prim i amb ulls marrons, que estava a primera fila i que semblava paralitzat per l’espectacle musical que els seus ulls i oïdes estaven gaudint. No coneixia al grup i havia vingut amb un amic… Però no s’esperava que aquella nit, es convertís, per sempre més, en un esclau de la tendresa i, com a conseqüència, de Celobert.
