La cita estava clara, dijous 12 de desembre a la sala 2 de l’Apolo per anar a la Gran Xefla hivernal de Fetus. Vaig sortir com un llamp de la feina i em vaig llençar a l’Ap7 perquè anava just. Plovia a bots i barrals i entre la poca visibilitat de la carretera i les llums que anaven i venien semblava que estigués viatjant per l’espai amb una nau. Vaig aparcar a un pàrquing al costat de l’Apolo, preveient que hauria de deixar-me un ronyó per pagar-lo, i vaig anar corrents cap a la sala que anava tard.
Un cop dins, l’atmòsfera que havia creat Minibús Intergalàctic em va xuclar e immediatamen ja tenia la birra a la mà i estava cantant les seves cançons. Recomano molt comprar el viníl d’aquest grup, allò sí que va ser una experiència sideral. Arriben les nou del vespre, s’obren les portes de la taverna i comença la Gran Xefla. Com mesos abans em vaig trencar el braç i encara el tinc fotut, vaig canviar la primera fila dels punkis per l’última fila dels fans experimentats en concerts i escolta, gens malament eh. Vaig cantar les cançons del nou disc que van presentar (Càntir nou fa aigua fresca) com: Durruti, Macià i Verdeguer, La Brigadista, Breviari de terra i sol o el Clam dels ocells al costat d’un home bastant mod i un altre bastant borratxo.
Fetus va cantar alguns temes d’altres àlbums més antics amb aquest estil característic de “Punk de Castell” com ho va anomenar Manel Vidal en una altre Xefla. Però com vaig dir a la notícia del llançament del nou àlbum en aquest mateix mitjà: “Quan toquen a l’Apolo sempre hi ha sorpreses” I així va ser. El grup sabia de sobres que allí hi havia fans que els seguien des dels seus inicis, amics que els havien acompanyat en les seves aventures i que havien creat un ambient propici perquè es pogués apreciar petits regals del passat, que els fans vam gaudir com si ens hagués tocat un bingo en un dinar popular.
Amb El somní barceloní, van obrir la veda i a la primera col·laboració amb Lo Quimet de Cal Boter van tornar al seu àlbum ‘Terra Cuita’ amb la cançó El mite de la taverna, després, van pujar els amics Minibús Intergalàctic i van anar encara més enrere amb el tema Crònica accidental a l’exili del seu primer àlbum ‘L’Epicentre del Fangar’. Joan Colomo va assaltar l’escenari amb el tema Entresol equidistant, demostrant dominar qualsevol peça que se li posi per davant, ja que havia ajudat a parir la majoria dels treballs del grup. Aleshores va ser el torn de Les Testarudes amb qui van cantar Ahir i Au Jovent de la manera més “xula” possible i seguidament els joves Trèvol van pujar a l’escenari a portar-nos una dosi extra de folk cantant la peça Isabel cinc hores. L’última col·laboració van ser Les Salvatges que van cantar un tema propi perquè sí.
Encaràvem la recta final amb cançons clàssiques del grup que t’anaven escalfant pel gran final, una versió de The Pogues anomenada Estel Roig i , per fi, la cançó La Gran Xefla amb tots els convidats pujats a l’escenari. En aquell moment, en Telm Terrades, el baixista de Fetus, va aparèixer amb una disfressa que a la llunyania semblava un gripau aixafat, però que si t’apropaves, sí que es podia intuir la forma d’un càntir, objecte insígnia del grup, però sí que és veritat que li havies de posar molta imaginació independentment de la distància.
Bé, després d’aquell gran espectacle i de comprovar que si no van omplir, poc els hi va faltar, vaig marxar xiulant cap al pàrquing i flipant perquè ara el grup també ven ratafia. A l’arribar al cotxe, em van cobrar 6€, vaig maleir la capital i vaig marxar a casa content d’una altra Gran Xefla.
